El victimisme en clau electoral

Els últims mesos s'ha produït un interessant desplaçament escenogràfic de la política balear pre electoral. Des del retorn de vacances, presidència del Govern i el PSIB han decidit aixecar la bandera del victimisme davant Madrid com la, creuen, més efectiva manera d'erosionar un PP que, segons totes les enquestes, segueix estant fortíssim. A la vegada, el victimisme permetria, se suposa, tapar el «buit del perill». Aquest buit, reconegut per membres del Govern, seria el diferencial entre el l'esperança i la il·lusió que aixecà el primer govern de, suposada, esquerra de Balears i les més aviat minses realitzacions que podrà mostrar. Aquest diferencial, segons el temor d'alguns dels governamentals, se traduiria en una perillosa tendència de votants d'esquerra a: o anar a l'abstenció o tendir al vot útil. Si fos el segon cas, clar, el beneficiat seria el PSIB. Els socialistes bé que ho saben. I estan contents, però a la vegada saben que hi ha un risc implícit: que el seu creixement sigui en perjudici dels socis i, per tant, que el resultat general de l'esquerra pactista sigui igual o, pitjor, inferior al que fou en vots i escons el 1999. Però en això no s'hi pot fer res. En l'altre element sí que hi poden fer. La possibilitat, ben detectada per les enquestes si se saben llegir correctament, d'un creixent del desencís que aniria a parar a l'abstenció. I això sí que resultaria letal de necessitat. D'aquí que els socialistes, a partir de setembre, i una vegada ben analitzada l'enquesta del Govern, comparada amb les dels anteriors anys, confirmada a grans trets per la del CIS, i amb les altres que disposen, hagin començat a exagerar al màxim el victimisme contra Madrid i el PP. Estan segurs que així excitaran la por o bé la irritació dels desencantats contra els conservadors. De passada, tot i confiant que cap soci caigui massa, els serveix, el victimisme, per presentar a ulls dels ciutadans progresistes a Francesc Antich com el líder suprapartidista del suposat «clam» social que se defensa contra els dimonis bufarells del PP que, presumptament, no mouen un dit si no és per perjudicar l'autonomia illenca. En aquesta estratègia victimista, perfectament enquadrable en allò que s'ha vengut a batiar com l'Operació Antich (i que, com les «meigas», si bé no existeix d'«haberla, hayla») l'Obra Cultural Balear ha estat coaptada com a mascaró de proa de l'antiquisme, al qual rendirà les mobibilitzacions de primavera contra el pèrfid Madrid. És un valor afegit important perquè la connexió OCB-Antich reforça la credibilitat de l'objectiu final de l'Operació Antich, en el sentit que l'omple d'autoctonisme combatiu anti Madrid (mentre governi allà el PP, clar) al candidat socialista. Tot plegat, una nova mostra d'habilitat dels estrategs socialistes. Cert és que sovint el molt que s'odien entre ells fa pensar que no se'n sortiran. Però fins ara els està sortint rodó, a pesar de les travetes que se fan, ganivetades que se peguen i aficades de pata olímpiques diverses. I és que compten amb quelcom al seu favor, al marge de la fins ara ceguesa del PP. L'aliat més important que té el vicitmisme antiquista és la incomprensible actitud del altres partits adversaris, i suposadament aliats, bàsicament el PSM i EU. Els Verds són una altra història, i a UM ja li va bé el matrimoni de conveniència amb els socialistes. Però el seguidisme d'EU al PSIB, enmig d'un context nacional gens favorable als comunistes, no pareix gaire bona manera d'evitar la tomba política, especialment si els ecologistes els dónen les gràcies pel favor de 1999 i els deixen tirats. Quant al PSM, la veritat és que té mala sort. En el seu recent congrés confirmen el missatge del nacional-economicisme com a estratègia electoral, i al cap de dos dies els surt na Munar superant-los en radicalitat economicista indigenista i llevant-los la bandera. Però a pesar de la mala sort, tampoc no és ocultable que amb el discurs progressivament més radicalitzat el que han fet objectivament és de «llançadora» d'Antich el qual, ara inflat de victimisme i apareixent gràcies a l'OCB com a redemptor de les masses progressistes autoctonistes, no hagués estat possible, ni creïble, sense la feina prèvia que li ha fet el PSM. Curiós, tot plegat.