Sol de solitud sola

La decrepitud no li venia del temps, sinó del sofriment d'haver encobeït ja als cinquanta anys mitja vida en l'anarquia de veure's sol i abandonat, per mor d'una injustícia que no tenia més explicació que la que l'evidència més clara manifestava. Fàcil resultava donar culpes: es demanava què hauria estat d'ell si en l'adolescència les dues al·lotes que havia tingut no l'haguessin deixat. Segurament amb una o amb l'altra s'hauria casat, i, així, no hauria acudit al remei autodestructiu de l'alcohol i de les dones fàcils com hi havia acudit un pic rera l'altre fins a convertir-se en la negació més categòrica del projecte que tota persona necessita. Molt curiós era que, a més del mal que li havien fet, ell cercàs fer-se'n el doble per a justificar un rol de perdedor que no assumia en principi, però amb el qual seria fill bessó al cap de poc temps. Segons ell el calvari major començava als dinou anys quan na Palema Broudesuro el deixa per en Goliat Màrtir. No se'n podia donar passada de cap de les formes o maneres, i somiar-la a tot moment fins al deliri i perdre els papers fou tot u; com també ho fou la recerca frenètica de «PRECIPICIS» autodestructius. Així la regla de tres estava feta: li feien mal i per tant ell se n'havia de fer més. Com és de suposar, el trajecte passava obligatòriament per l'autoodi i per veure qualsevol acte o resultat com a negatiu per la senzilla raó que d'ell "segons creia i li havien fet creure" no podia derivar res bo ni mediocre, perquè assumia que era una merda que sols podia fabricar merdes. I com més ho sabia més bevia, i ho feia tant que, amb una cosa i l'altra, ressentia força i tant el sistema neurotransmissor que, ja dins l'esquizofrènia més trobada de totes les que se cerquen, sols li restava el muntatge de qualque pel·lícula d'aquestes que els psiquiatres diuen «brot psicòtic». L'anava muntant cada dia i de cada dia la feia més surrealista, tant que ni en Fellini ja li feia ombra. El cocktail havia d'esclatar com així fou al cap de poc temps, però això quan ja feia més de deu anys que anava més psicòtic que en Dalí. Ingressat, va intentar suïcidar-se: era "segons ell" a un camí sense sortida, però no li va sortir bé: la corda amb la qual volia penjar-se es rompé, i mentre en cercava una de més consistent li sembla sentir una veu interior més poderosa i brava que el cel i la mar que li deia «tira per endavant que això no s'acaba». Un motiu ja hi havia per a vèncer tanta paranoia i tanta diversitat de fòbies. Era el de prometre's mai més no ser agnòstic. Creia finalment i amb força inaudita en la veu interior que és el pensament quan aconsegueix fugir de pors, manies i aversions. Ja l'autodestrucció no tenia gens de sentit: ara tot consistia a aixecar-se des del cul del poal, des de baix de tot i pujar un escaló, dos, tres... i de no baixar-ne cap més. Hi era a temps ara que assumia que mentre hi ha vida hi ha esperança. Ara que ho sabia per primera vegada en molt de temps havia aconseguit aixecar-se content, alegre i satisfet. Tant com el vol d'un ocell.