Ciutadania europea

Quan d'aquí a uns anys ens presentem a un aeroport estranger amb el passaport europeu, hauríem de tenir alguna idea del que representa la nostra nova nacionalitat europea. Quins valors representarem per als que són de fora? Serem vists com una espècie de clon americà, o tendrem una identitat diferenciada? Molts sense cap dubte voldrien tenir una identitat diferenciada, malgrat les similituds que amb els temps es van multiplicant. I quins aspectes de la nostra història passaran a ser part de la nostra identitat compartida? Crec que depèn de la nostra habilitat per aprofitar l'ocasió de refundar Europa sobre uns valors clars. La ciutadania europea, ara per ara, ens dóna poc més que el dret a utilitzar una moneda comuna. Se'ns veu com els que porten euros. Més enllà d'això, vist des de fora, els europeus sóm un col·lectiu més bé difús que s'ha passat la major part de la seva història barallant-se i intentant explotar els països més pobres. Només acabam de començar amb la integració europea, és cert. Encara compta per a molt més la nacionalitat francesa, espanyola o britànica als ulls de l'exterior, comparat amb la identitat col·lectiva. I els estats que formen la UE no fan res perquè no sigui així. Malgrat Giscard d'Estaing i les seves propostes per a la nova Constitució europea, els estats són els que faran el possible per conservar la diferència, allò que pensen que els fa únics, i són els que perpetuaran més els aspectes menys atractius de les identitats i les maneres de fer antigues. Els nacionalismes estatals, probablement, tendran dificultat a cedir el que consideren les seves senyes d'identitat exterior. Però el més important, tant per al dia a dia dels que vivim a Europa com per a la projecció que puguem tenir arreu del món, serà el model social que adoptem. Hem de decidir si som una democràcia oberta i inclusiva, i en què es defineix. Hem de decidir si som una societat essencialment solidària, i en quines coses es defineix. Hem de decidir, diu Giscard d'Estaing, si som essencialment cristians o no. I haurem de definir quina relació volem tenir amb el món exterior, no cada un pel seu costat com ara, sinó com a Europa unida. I hem de saber que, per una d'aquelles ironies, el debat mai no vendrà dels que han de perdre la identitat, dels estats que integren la UE, sinó que depèn dels ciutadans i de la seva capacitat per superar les limitacions dels seus estats respectius.