Hipòtesis menorquines

Les enquestes mostren que el PP se manté molt fort. El socialistes confien en l'estirada de vot cap a Joana Barceló per la inclinació d'una part del vot desideologitzat cap al poder. És un fenomen sociològic detectat sempre i pertot. Però hi ha una especificitat menorquina que com a mínim posa en quarantena la teoria, com és que molta més gent que a les altres illes no vol dir a qui votarà, quan els ho demanen per a les enquestes. I això provoca una gran incertesa. Tenint en compte que tant el govern balear com l'insular són progressistes, no pareix que aquest vot «ocult» hagi de ser per al PSIB ni per als seus acompanyants PSM i EU. Així que la relació PP-PSIB, a mig any de les eleccions, pareix estar inclinant-se favorablement als conservadors almanco, i com a molt poc, en el sentit que no perdran més del que perderen el 1999 i, com a més probable, que tendran més vots. Però és que podrien guanyar per un altre factor extern, si és que no ho fessin per la pròpia força. Això és, per la dispersió del vot dels partits petits (EU-PSM-Els Verds). Els dos grans tenen una tendència a l'alça, segons les enquestes. Entre ells dos se solen repartir 11 dels 13 escons, i els petits, els altres dos. Aquests anaren a parar les tres primeres legislatures a l'Entesa de l'Esquerra de Menorca (EEM) que era formada per PSM, EU i independents. Quant a l'estricta anàlisi de cocentració-dispersió de vot, l'existència de l'EEM va permetre que Menorca tengués governs insulars d'esquerra des de la invenció autonòmica fins el 1991. Aquell any, tot i guanyar els progressistes i formar majoria (PSIB-EEM), el trànsfuga Jaume Peralta donà el govern del Consell al PP. Però això, tot i la importància política òbvia, no deixa de ser inútil en l'anàlisi electoral. En realitat el que marcà el canvi de rumb de la política electoral menorquina va ser la voladura d'EEM. Efectivament, EU veia amb irritació creixent que el PSM protagonitzàs aquella formació, i que el seu líder parlamentari, Joan Francesc López Casasnovas (tot i no ser del PSM), no estava a les ordres de les noves orientacions que la direcció d'EU de Palma imposava. Així que començaren moviments per al trencament. López se n'anà a ca seva, i les diferències d'EU cap al PSM acabaren amb l'EEM. Conseqüència? Doncs que el 1995 el PP tengué majoria absoluta, perquè el PSIB perdé els vots cap a l'abstenció que en no existir l'EEM no hi hagué el «efecte granera» (recollida del vot desencantat dels socialistes) i els partits petits ja separats (PSM i EU), tot i mantenir els dos escons, per la dispersió de vot no evitaren que, per la Llei d'Hondt, l'escó perdut pel PSIB se n'anàs al PP. El 1999, la situació va ser la mateixa, però a l'inversa: el PP perdé vots cap a l'abstenció, o cap a minúscules coses a Maó, i els socialistes recuperaren posicions i l'escó; i els petits, igual que sempre: majoria d'esquerres.

Ara, i segons diuen les enquestes, els dos grans tiren per amunt. Tot dos, i no un baixa mentre l'altre puja com havia passat les dues darreres vegades. Mentre, entre els petits apareix un nou factor de dispersió de vot: Els Verds. Això augura la mateixa conseqüència que quan es destruí l'EEM: el beneficiat serà el PP. És a dir, l'aparició dels ecologistes (que han decidit anar tots sols) dispersaria més el vot «petit» (EU-PSM-Els Verds) alhora que els dos grans augmentarien. El diferencial entre els grans i petits s'eixamplaria. La conseqüència, per la distribució matemàtica dels escons, podria ser que en lloc de repartir-se els petits dos escons, nomes se'n repartissin un. És a dir, que entre PP i PSIB podrien tenir-ne 12 (en lloc dels 11 de sempre) i el que guanyàs dels tres petits (segurament EU, si les enquestes no fallen) aconseguiria l'altre. Això voldria dir que si el primer partit fos el PP, com sol ser, tendria la majoria absoluta que li asseguraria el govern del Consell i el podria posar en franca bona situació per recuperar el Govern balear.