Més «Jardins d'altri»

Som"hi. «Los martes, ni te cases, ni leas a Roland Barthes» (No sé de qui és, però m'agrada i ho trob enginyós). Tot i que, l'enginy, a vegades, un no sap si resultarà satisfactori. Jutgin, vostès mateixos, els títols que Carles Santos, un dels més originals dels músics valencians, posa a les seves obres: «Sama Samaruck Suck Suck»; «Beethoven, si tanco la tapa... què passa?»; «Té Xina la fina petxina de Xina?»; «Arganchulla, arganchulla Gallac»; «L'esplèndida vergonya del fet mal fet»; «Figasantos"fagotrop: un missatge al contestador automàtic, soparem a les nou». La mesura de l'enginy, algun pic, vessa pel broc, massa gros. El mateix podem dir del titular d'un diari d'economia, d'aquests de pàgines de color salmó, arran de les mesures dràstiques davant la greu situació econòmica argentina: «Medicina de cavallo para Argentina» (No caldria afegir que Cavallo era el llinatge del ministre d'Economia).

Una variant de l'enginy, hom el pot trobar amb la rèplica. La rèplica, ben usada, ràpida, dóna bona mostra de les capacitats d'observació i d'atenció dels interlocutors. El meu padrí matern en tenia d'estudiades, per deixar"nos en el dubte o en un carreró, absurd, sense sortida. Quan ens havíem comprat alguna cosa que a ell no li agradava, el diàleg prenia aquesta aspecte: "El venedor estava dret o assegut? "Assegut. "Idò, t'esperava. (Se suposa que per fotre'ns, el venedor, vull dir). Si la contesta era "Dret. La resposta: "Idò, et veia venir.

Ara bé, per rèplica la que conten d'un pagès de Caimari, poble pel qual s'ha de passar quan es va a Lluc a peu. Uns excursionistes, farem veure que eren ciutadans i «panessillos», un poc per riure"se'n, li demanen: "Que anem bé per anar a Lluc? (Se suposa que demanaven si era el bon camí). La rèplica és genial: "N'he vist de més mudats. Ràpid i precís. Com ho era, l'escriptor Gore Vidal, supòs que encara ho és, tot i que ja és molt gran, però molt fi, encara. Un entrevistador, jove i dinàmic, d'una revista de gran tiratge li demana: "La seva primera experiència sexual va ser amb un home o amb una dona? La resposta: «No ho sé, era massa educat per fer preguntes».

Molt sovint els temes dels «baixos», com es diu en mallorquí col·loquial, no són tractats tan finament. Discutim amb LL. V. si la paraula correcta és s'engalaverna o s'emperna per usar"la a la coneguda parèmia: «Quan el de baix s'engalaverna, el de dalt no governa». La conversa rodola cap a l'abús que en solem fer d'aquesta casta d'atributs per a l'explicació psicològica o caracterial de les persones. De tots els adjectius que surten, triam com els més explicatius, pel que fa als mascles, «era un pixa fluixa» i «és un bosses tristes». El pare Ginard, a la seva insigne i immensa obra del Cançoner Popular de Mallorca, no recullí cap cançó d'aquesta temàtica, no gosà o, com que era frare franciscà, ja no les hi contaven. Primer en Gabriel Janer Manila, i ara ja una caterva de gent, proposa afegitons a la glosa gruixada (algunes conserven una certa finor, sense fer esment de les parts, vegeu: «Vaig tenir la paciència/ de fer"li d'agenollat/ i el temps que feia el pecat/ pagava la penitència». La majoria, però, no miren tan prim: «Sa fia d'en Comasema/ quan la vaig anar a boixar/ amb un pet me va tirar/ es coions damunt s'esquena». Què hagués fet el franciscà santjoaner si li haguessin enflocat coses d'aquesta «suerte»?).

L'enginy i la rèplica prenen un aire especial a les esqueles, ja que si ho són, enginyoses, la rèplica s'ha de fer des de l'altre món. José Borràs Serra va deixar dit que a la seva esquela quedàs escrit el següent: «Ruego que no asistan a mi funeral ni directores, ni jefes de la empresa, ni antiguos amigos de izquierdas que ahora son de derechas». A altres jardins d'altri, he abjurat de dos personatges, que ara citaré, tal vegada per l'abús que se n'ha fet de la seva collita d'enginy. Em referesc a Groucho Marx, qui poc abans d'anar-se'n a l'altre món, tenia 87 anys, va fer seva la idea de Woody Allen: «No tenc cap inconvenient a morir"me, a condició que pugui assistir, en persona, al meu funeral».

«Quina hora és? La mort en punt», és de L'hora verda d'en Jaume Vidal Alcover. És un d'aquests versos, escassos i rotunds, de la poesia mallorquina (quasi tant com el «T'estim, però me'n fot!» d'en Miquel Àngel Riera), era, però, que la temàtica dels funerals i els morts em duia, inconscientment, cap als versos de Gabriel Ferrater: «Som més lluny que estimar"te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu». Sempre els he atribuït a la voluntat que, tant ell com Gil de Biedma, tenien d'encofrar la seva poesia: «Igual d'intel·ligible, com un lletra de canvi». Vaja... Els poetes tenen, inesperadament i rarament, atacades, o glopades, de sinceritat. Quan el compositor musical Claude Debussy li diu, pensant fer"li una gràcia, al vell poeta Stéphane Mallarmé: "Mestre, he posat música al vostre poema «L'Après"midi d'un Faune», aquell li contesta "«Ah sí? Em pensava que ja ho havia fet jo». Certament. Les obsessions de cadascú marquen la naturalesa de les nostres expressions. Els poetes, la poesia. Els matemàtics, la matemàtica. Vegin si no l'epitafi que es féu gravar Diofant (el dels «problemes diofàntics»): «Déu li concedí ser un nin durant una sisena part de la seva vida, i afegint una dotzena part a això, li vestí d'ombres les galtes. Encengué la llum del matrimoni passada una setena part més...». «Ça peut être du cinema!», feia dir Bertolucci a un dels actors d'El darrer tango a París, mentre la seva estimada li deia que el deixava, obsessionat més en el com ho deia que en el que deia: l'ofici per davant tot. I si no que li ho demanin a Josep Pla: «No sent cap il·lusió "ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ser alguna cosa en la vida" només sent aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida». Ja ho deia, continuava molt malhumorat, Mallarmé: «Tot condueix a un llibre».