La immigració explicada a la meva filla

La immigració explicada a la meva filla, que en la seva versió original ha estat criticat tant per l'extrema dreta com pels progressistes que han considerat que la seva exposició defensava massa la llei Chevènement, és un llibre "com el seu mateix títol indica" formalment adreçat a la joventut (malgrat que hi ha hagut també qui l'ha considerat una mena de manifest electoral de cara a les darreres eleccions) i, per descomptat, no es pot considerar més que com una introducció a una temàtica tan complexa i, certament, difícil de tractar. Al cap i a la fi, com reconeix el mateix autor: «"el futur dels països d'origen dels immigrants» "els governs dels quals són òbviament els primers responsables de les condicions socioeconòmiques que empenyen els seus nacionals a emigrar" «depèn principalment d'ells mateixos. Nosaltres no els resoldrem els problemes en lloc seu». Val a dir que tant el desenvolupament econòmic com la instauració efectiva d'uns nivells mínimament acceptables de democràcia política i de respecte dels drets humans poden ser sols ajudats "fins a un cert punt" des de defora. I no diguem ja, en el cas dels països musulmans, el necessari procés de distinció i de separació entre allò que pertany a l'àmbit de la religió i allò que pertany al món material quotidià. Perquè sense algun tipus de societat laica, amb autonomia d'allò religiós, no hi pot haver cap futur d'autèntic progrés per a les societats que conformen l'Islam.

Si ens centram en les migracions entre l'Àfrica i Europa, hem de partir del fet que resulta inconcebible pretendre resoldre el problema a partir d'un tancament de fronteres amb pany i clau. L'autor ens recorda que «el 1960, Europa tenia el 20% de la població mundial i l'Àfrica el 9%. El 2050 l'Àfrica tindrà el 20% de la població mundial, i Europa el 7%». Si al desequilibri econòmic actual afegim unes diferències d'evolució demogràfica tan marcades, no hi ha fronteres que puguin impedir l'arribada de tanta gent desesperada. No oblidem, per altra banda, la particular gravetat de la disminució prevista de la població de l'Estat espanyol, «el cas més impactant a Europa», com escriu Naïr. Ni tampoc, en definitiva, que «la immigració pot suposar una resposta a l'envelliment de les poblacions europees» en general, amb tot el que això pot suposar de cara al manteniment de les pensions de jubilació, etc.

Sami Naïr té la virtut de no amagar gens altres consideracions que també semblen òbvies: «"La base de tota nació, de tota comunitat, de tot grup, de tota família, consisteix a tenir regles comunes i exigir que siguin respectades». Això suposa que «de fet, tota societat és per definició assimilacionista» i que «és una bestiesa creure que algú es pot escapar a l'assimilació». Tot garbellat, «l'assimilació és l'acte» "o el procés" «que consisteix a comprendre i admetre els valors i les lleis de la societat d'acollida».

Per descomptat, tot el que impedesqui la desitjable assimilació "que, per descomptat, tampoc vol dir que l'immigrant hagi de renunciar a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva religió", tant per una part com per l'altra, serà del tot disfuncional pel conjunt de la societat. Si els immigrants, perquè els hi sigui impedit o per les raons que sigui, no s'integren i es reagrupen o repleguen, això «implica sempre una regressió a una «pertinència» primària, sovint arcaica, lligada a la fantasmagoria de l'«origen», de la «sang» i del passat «immemorial». Ara bé, tota aquesta fantasmagoria impedeix anar cap a l'Altre, bloqueja l'accés a l'Altre; en una paraula, s'oposa a la universalitat del gènere humà».