Història de Pasqualino

Acabada la segona guerra mundial, el panorama de la capital siciliana, Palerm, ofegada en segles d'incúria estructural i esbucada pels bombardeigs aliats, no permetia somiar en una reconstrucció. Però la tenacitat de la persona supera la seva capacitat de somni. Tants d'anys després, Palerm encara vessa incúria i mostra moltes xacres d'aquells bombardeigs; en la seva atmosfera, alenen encara mites com Salvatore Giuliano, el mateix que cantà Jaume Vidal Alcover en un poema bategant d'emocions. Servidor acab de llegir una història d'aquest bandejat "personatge de cine club dels matins de diumenge, Salón Rialto", i escarrufa la reconstrucció que s'hi fa de la misèria bíblica que assolava Sicília en aquell temps en què, per exemple, voler passar un senallonet de carbó de contraban tant et podia costar la vida com oferir-te la muntanya i les bandes de bandejats com única sortida. Aquells mateixos anys un sicilià de soca-rel atenuat per la cultura i tocat d'un suau dandisme cosmopolita va decidir fer alguna cosa per contribuir en la reconstrucció de Sicília. Antonio Pasqualino, amic dels Lampedusa, de Leonardo Sciacia, de Guttuso, veia com naufragava previsiblement sense retorn, un art imprescindible per mantenir el futur unit al passat pel cordó umbilical. Es tractava dels titelles, de l'esplendorosa tradició siciliana dels «pupi», sense la qual tota una cultura mancava d'una part essencial dels seus fonaments. Pasqualino tenia béns de família. No posseïa cap fortuna, però podríem dir que no havia de fer les llesques massa primes. Així que va decidir que, amb una part important dels doblers de què disposava, salvaria de la destrucció i/o de la dispersió els grups de teresetes abandonades en les ruïnes o venudes a pes pels metalls de les armadures. S'hi va gastar hisenda i hores incomptables de vida "també podem pensar que aquestes hores foren guanyades. Mentre la feina de recollida i restauració es va anar fent a l'ombra d'una illa tan perifèrica com la Sicília d'aquell temps, tot eren elogis encoratjadors. Però, com de vegades passa per un indecible miracle de Nostre Senyor, la feina d'Antonio Pasqualino va ser reconeguda poc a poc per artistes i estudiosos d'arreu del món. Tant de material es va poder reagrupar, que es decidí ordenar-lo, estudiar-lo i exhibir-lo en un museu, el contengut del qual fou declarat, l'any passat, per la Unesco patrimoni de la Humanitat. Amb els reconeixements, li plogueren al pobre Pasqualino les calúmnies més infamants, que el presentaven com un mercader sense escrúpols que s'aprofità de la misèria de la postguerra siciliana. I ara "ja em perdonareu" he de reconèixer que tot això ho he escrit pensant en una «moraleja», indubtablement adequada al cas, però no la record ni de prop ni d'enfora. No passa res, perquè el lector que hagi arribat aquí és ben segur que tendrà la paciència de cercar-la i trobar-la per ell mateix: per la qual cosa servidor li quedaré molt agraït.