Després diran que hi ha desmoralització o desenravenada, que és
com millor es defineix l'efecte Matas en el PP Balear, i que tothom
veu la botella mig buida. Idò el senyor Font manté l'esperança que
els seus tornin al govern d'aquí a uns mesos. Tant hi creu, o tant
hi vol creure, que en el canell dret hi du una senzilla polsera de
pell "comprada a Eivissa, per ubicar la procedència
«tardohippiosa»" en franca decadència (la polsera) i assegura que
durarà fins al veredicte favorable de les urnes. Moral de victòria.
El més curiós és que utilitza el plural quan explica la promesa, i
diu, a qui el vulgui sentir, que la relíquia li durarà fins quan
governem, com si l'absent ministre fos de fiar i tengués qualque
sentit de la lleialtat amb els qui l'han ajudat a mantenir els
privilegis.
El 15 de setembre de 1896, al nord de l'estat de Texas es visqué
un gran espectacle que aconseguí congregar 40.000 persones. Els
assistents pagaren convençuts de veure una primícia mundial de gran
espectacularitat i emoció. L'organitzador ho tenia tot previst; o
quasi tot, perquè no havia pensat en la possibilitat que les
calderes de dues locomotores a vapor, arrossegant diversos vagons i
llançades una contra l'altra a 60 milles per hora, podien explotar
i causar tres morts, a més de nombrosos ferits, entre els quals el
fotògraf Joe Deane, que perdé un ull per la incrustació d'un pern
convertit en projectil. Cent i busques d'anys més tard aquesta
demostració de l'estultícia humana ens queda molt lluny (el fet, no
l'estultícia) i podem gaudir de la música de Scott Joplin feta
arran d'aquest fet "The great crush collision march" amb un distant
somriure als llavis. Potser d'aquí a un segle els nostres hereus
somriguin amb malícia si ara qualcú té l'ocurrència d'escriure un
bolero (el tango també serviria, però se'm fa difícil pensar en
l'alegria d'un ragtime...) sobre els estires i arronses entre
Esquerra Unida i Els Verds, o viceversa. D'aquí a un segle, si hi
ha cançó, riuran, però ara el panorama és desolador i més d'un pot
perdre un ull en el penós espectacle. La jugada d'EU de catapultar
el senyor Grosske cap a Cort deixa sense marge de maniobra la
confecció de la capçalera de llista per Palma. Si hi ha un candidat
natural en aquesta coalició és l'exconseller de Treball, per això
no es discuteix. Ara bé, després d'ell la llista de membres de la
seva formació és nebulosa i, sobretot, amb molt menys reconeixement
públic i estirada que la verda senyora Rosselló. (Nota: De la
infantil jugada de promocionar el senyor Miquel Rosselló des del
cotxe oficial, m'estim més no començar a riure, que a mi em paguen
per escriure i les rialles tenen mal llegir). Si la condició per
negociar és que s'han d'actualitzar les dades de cada formació,
haurem d'esperar el mes de maig i fer la crònica després d'assistir
a un gens estratègic xoc de locomotores. Cent anys després podrem
(podrem?) riure sense pensar en les estúpides conseqüències de
l'experiment.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.