Una aventura sanitària

Algunes vegades perds la memòria i altres t'avorreixes de llegir sobre un tema massa sacsejat, la raó del martelleig és la discordança d'un bell i assolellat dia amb els meus ronyons. Com la resta dels humans i com a defensor acèrrim de la sanitat pública la meva fada i jo ens deixam caure per Son Dureta. Ja sé que tan sols era un còlic nefrític, però redéu! semblava que anava de part. El panorama era desolador, malalts per tot arreu, els gèmecs es mesclaven amb les maldiences dels qui patien el saturat Servei d'Urgències. Al cap de mitja hora d'espera sense que ningú ens sortís a dir: "Què tal germà?" agafam els atapins i cap a la Clínica Rotger s'ha dit, no varen passar més de deu minuts i ja estava a un «box» amb un tractament instaurat, val ha dir que l'amabilitat del personal sanitari va ser una constant digna d'esment i l'eficàcia una solució al patiment. Perdó pels romanços, però quan tens mal l'únic que desitges es ser atès i pel que sembla els serveis d'urgències dels hospitals públics no són l'alternativa.