El gegant Francesc de Borja Moll

Quan la llengua catalana estava proscrita a totes les activitats públiques de les Balears, i ignorada a escoles i instituts; quan el règim franquista feia creure als ciutadans que l'idioma dels seus avantpassats era un «dialecte» en vies d'extinció; quan es fomentava que els pares catalanoparlants parlassin el castellà als seus fills com a signe de distinció social; quan el genocidi cultural estava en ple apogeu, un home treballava. Nomia Francesc de Borja Moll i, amb la constància d'una formiga i la voluntat d'un lleó enfortia la llengua de Ramon Llull i Anselm Turmeda, i la preparava per al moment, en què el seu poble derrotat pogués reconquerir l'autoestima i la capacitat per acarar el futur sense imposicions. Sempre amb una rialla; sempre cordial, Moll fou la proa d'una societat acomplexada que, un cop caiguda la dictadura, recobrà el coratge i acudí a la seva cita amb la història. Avui, gràcies a l'exemple de Moll, el català és hegemònic a les escoles de Balears, és conreat per nombrosos escriptors i periodistes, i és una realitat viva als mitjans de comunicació més avançats. Avui, gràcies al llegat de Moll, parlar la llengua d'Antoni Maria Alcover en públic és un orgull, i quasi cap família catalanoparlant es dirigeix en castellà als fills. I és que tots som fills de Moll. I ni mil homenatges són suficients per honorar la tasca d'aquest gegant.