Animals de companyia

Qui defensi la mescla de cultures ha d'anar prevengut dels perills, i avantatges, que l'esperen. L'assiduïtat dels japonesos per als animals de companyia electrònics, aquell ca electrònic de Sony anomenat Aibo, aquells Tamagotxi que eren pertot arreu fa uns anys i que per sort en la seva majoria han passat a una millor vida, i tots els altres invents en aquesta direcció, ens haurien d'haver alertat. Ara el gran dia ja ha arribat, i els japonesos han llançat al mercat un aparell per acoblar al collar del ca o del moix de casa que ens permet saber què diu el nostre animal quan gruny, miola, lladra, udola, ronca i segurament també quan fa vent. L'aparell transmet un senyal a una pantalleta que el propietari du a mà, on surt la frase "en japonès" del que vol dir el seu company. Els promotors de l'invent diuen que l'han programat per funcionar amb unes 120 races de cans. Tots els cans del món, es veu, s'expressen de la mateixa manera. L'exclusió dels cans més grans que els pastors alemanys d'aquesta revolució és un misteri, però potser tengui alguna cosa a veure amb les dimensions mitjanes de la casa japonesa. Tot i així és una revolució a mitges. De moment, l'aparell que compleixi la funció inversa, de convertir les frases dels amos en sons intel·ligibles als cans i moixos, no existeix, encara que ben segur tendria èxit al mercat japonès, malgrat la ciència erràtica que sustenta tota aquesta aventura. Però es veu que això dels animals de companyia ho veim de manera molt distinta, els japonesos i nosaltres. Un estudi americà que s'ha publicat aquesta setmana ha trobat que una conversa de sords amb un ca o un moix resol més ràpidament els problemes causats per l'estrès que una conversa amb una altra persona, inclosa la parella, i es planteja incentivar cada cop més aquest tipus de teràpia pel als estressats. El dia que les dues cultures es trobin pot ser gros. Una conversa en què el ca o el moix pogués respondre no tendria el mateix efecte terapèutic.