Les eleccions legislatives del Marroc, l'anomenada «onada»
immigratòria (un altre dels termes que despullen les persones de la
seva humanitat), i la crisi diplomàtica amb Espanya tenen aquest
país a la primera plana de l'actualitat. Convé aprofitar l'ocasió
per reflexionar sobre la imatge que tenim del nostre veí del Sud,
que bàsicament es compon de tres ingredients bàsics, que es poden
barrejar en proporcions variables: primer, una gran massa de
desposseïts, aclaparats per la precarietat i l'atur i empesos a
arriscar la vida en la fugida; segon, un règim fosc, dictatorial i
corrupte; i, tercer, el perill de la deriva islamista, de perfils
més amenaçadors com més confusos. El dibuix que resulta d'aquests
traços té, naturalment, semblances amb la realitat, però, com a
fotografia, queda ben desenfocada. Sovint, les imatges tòpiques no
són enganyadores perquè diguin mentides, sinó perquè s'obliden
d'una part important de la realitat i la distorsionen per
simplificació.
El perill potencial que pot venir de la mala relació entre
Espanya i Marroc no es pot menysprear. No perquè hàgim de témer un
conflicte bèl·lic directe, que segueix essent molt improbable, sinó
pel deteriorament de la convivència amb la població marroquina
immigrada que pot suposar, i pel que té de contribució regional a
l'esquema general de la gran topada entre Occident i l'Islam.
Resulta una tasca urgent, per tant, que la societat espanyola
s'afanyi a establir uns ponts que les autoritats d'un i altre
costat semblen molt interessats a rompre. Perquè això sigui
possible, cal començar per adreçar una mirada una mica més atenta
al Marroc, amb voluntat d'anar més enllà del clixé.
El Marroc no és una democràcia, és cert. Però també és cert que,
en els últims anys, ha conegut un desenvolupament molt saludable
d'allò que s'anomena la societat civil. Centenars d'associacions de
desenvolupament, grups de dones, grups ecologistes o sindicats,
s'afanyen per guanyar terreny, empesos per gent amb ganes i
lucidesa. Tenen davant els entrebancs que posen els poderosos, en
forma de competència d'associacions fictícies o de vigilància
policial. També hi ha un poder local que, poc a poc, creix en
legitimitat i en autonomia respecte de les xarxes de l'exèrcit i de
l'entorn del rei. Aquest teixit precari, més que els partits,
conforma els fonaments a partir dels quals es pot aprofundir en la
democràcia, i és el que ha de merèixer el nostre suport. El camí
cap a un règim de llibertats sembla una tasca impossible, però cal
apostar-hi, perquè la descomposició social i política actual només
pot moure's en dos sentits: la democràcia o la ingovernabilitat,
per dir-ho en un terme poc dramàtic. ¿I el Sàhara? És
imprescindible referir-s'hi perquè el conflicte saharaià
interefereix en les relacions que la gent d'esquerra i la gent de
voluntat solidària té amb el Marroc. Per als que senten (els que
sentim) la causa saharaiana com a molt propera, resulta
imprescindlible veure que l'avanç de la democràcia al Marroc només
pot afavorir una resolució del contenciós respectuosa amb els drets
del poble saharaià. El tabú del Sàhara és, en aquest moment, un
tabú dictat des del poder: és un dels dogmes que un partit ha
d'acatar per poder ser legalitzat. Només un clima de llibertat de
pensament i d'expressió faria possible que es replantejàs una
inflexibilitat imposada per l'exèrcit i per la monarquia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.