La Diada de la guerra nacionalista

S'obre un parèntesi. Dia 3 i 4 de setembre se celebrà a Barcelona el IX Congrés Internacional d'Antropologia, que reuní a la capital catalana especialistes de més de vint països d'arreu del món. El secretari d'aquest congrés, Manuel Delgado, deia quelcom revelador que l'antropologia comença a detectar en els discursos de molts polítics a diferentes països: «Avui, allà on abans se parlava de races inferios, se parla de cultures incompatibles amb els nostres valors, s'usa, en fi, la noció de cultura per mostrar les diferències humanes com a irrevocables». Se tanca el parèntesi.

Recuperem el discurs de Munar. No és el cas, encara, de polític qualificable segons la definició de Delgado, però evidentment sí que s'hi veu l'inici del procés degeneratiu que condueix a tal conclusió. És a dir, la «superació» de les diferències ideològiques per a la finalitat suprema, la Cultura Pròpia, la qual no resideix en els individus"ciutadans (que manifesten pluralitat ideològica i tenen opcions polítiques diferents, igual que idiomes i cultures diverses i en permament contacte i canvi) sinó en el Poble únic. Mirem el discurs. «Ha arribat el moment de decidir com a poble», reclamava Munar afegint, sí, que «hem d'establir entre tots les fites» però, clar, ella ja l'ha marcada prèviament, la fita: aturar la immigració. Fita que no pot ser assolida «des de l'òptica d'una opció política concreta» sinó que se «requereix d'una àmplia entesa, un ampli consens entre tots els partits per a dur a bon port la voluntat del poble que entre tots representam». Tots els partits representen el tal «poble» que té una «voluntat» però només un partit decideix qui i què és el poble i quina és aquesta voluntat única i global que transcendeix la individualitat. Així UM esdevé l'únic definidor del Poble i l'únic interpretador de la seva voluntat, aturar la immigració, per presevar la Cultura Pròpia que UM ha decidit quina és. I reclama als altres partits el «consens», el qual així esdevindria pura acceptació de les tesis d'UM.

Està clar que tan primari discurs, terriblement perillós socialment, persegueix la instrumentalització de ments simples, cors durs i butxaques plenes que vulguin aconhortar el seus egoismes amb una pàtina d'excusa pseudoideològica tribal (de tribu socioeconòmica) que dissimuli el més cruel classisme. Al capdavall, políticament, és un intent d'atreure's sectors de vot del PSM i del PP. Respecte del primer, és un missatge que va als voltants nacionalistes radicalitzats i a la vegada aturar la pretensió (recentment rectificada de cop) d'aquest partit de començar a grumejar entre mallorquins «de lo nostro» que presumptament els bastaria un partit «d'aquí» sense cap altre condicionant que no fos l'estricte defensa de l'egoisme economicista. Respecte del PP, seria intentar endur"se el votant difuminadament «autoctonista» (al qual aspirava també el PSM) i, sobretot, conservador, quan no reaccionari, i que UM deu trobar que un partit que se'ls oferís, sense intel·lectualitzar ni «ideologitzar» cap missatge, com a instrument sense complexos del seu conservadorisme en estat salvatge pròpiament mallorquí, els aniria la mar de bé. El discurs ho engloba tot: contundència ideològica brutalment identitarioconservadora, radicalitat desacomplexada de l'egoisme etnicotribal de tall classista, amb la intenció de ser el banderí d'enganx tant de la radicalitat nacionalista primària com dels més profundament conservadors egoistes indigenistes. Un bon començament de campanya en la particular guerra nacionalista.