Llorenç Valverde11/09/02 0:00
TW
0

D'un temps ençà sembla que s'hagi posat de moda desenvolupar sistemes que serveixen per controlar els ordinadors amb moviments dels ulls o del cap, usurpant d'aquesta manera totes les funcions dels familiars ratolins i algunes de les dels teclats. Primer va ser un estudiant de la Universitat de Tarragona qui anunciava, el passat mes de juny, que havia aconseguit un sistema per controlar els ordinadors amb els gestos de la cara. El passat mes de juliol, en Tomeu Estrany defensava a la UIB la seva tesi doctoral, que inclou els detalls d'un sistema per captar els petits corrents elèctrics que generen els ulls amb els seus moviments, per tal de també fer-los servir per desplaçar a voluntat el cursor a la pantalla de l'ordinador. I fa poques setmanes, a finals d'agost, la revista Nature es feia ressò d'un sistema, desenvolupat a la Universitat de Cambridge, que permet emprar els ulls, en lloc dels omnipresents teclats, per escriure amb un ordinador. Tot això sense oblidar l'existència d'empreses, com BioControl, que ja fa anys que comercialitzen sistemes per controlar els ordinadors amb moviments del cap o d'un braç. Dit altrament, sembla que, així de cop en sec, s'estiguin fent visibles múltiples ramificacions d'una conxorxa mundial destinada a eradicar els teclats i els ratolins dels ordinadors i, més en general, de tots els sistemes informàtics. Una conxorxa que, per altra banda, des de sempre semblava estar encapçalada per sistemes de reconeixement de veu que, malgrat alguns avanços recents, mai no han acabat de passar de l'estadi de promesa eterna, incapaç d'arribar a convertir-se en realitat. Així doncs, mentre esperàvem poder xerrar amb els nostres ordinadors, sense induir a pensar que ens faltava una brusca, heus aquí que sembla més a prop el dia en el qual podrem fer fer coses a les nostres màquines amb una clucada d'ulls, un gest amb la boca o una mirada més o menys penetrant. Totes elles manifestacions de les capacitats de comunicació humana tan dignes com la parla i, posats a filar prim, molt més universals. I, pel que també indiquen aquests resultats, molt més simples i, per consegüent, més fàcils de codificar.

La part més visible del sistema desenvolupat per Tomeu Estrany, al llarg de prop de sis anys, és una màscara que subjecta els electrodes que recullen el corrent generat pels ulls. De moment, amb aquesta màscara posada convenientment, un usuari qualsevol, a més de semblar una versió futurista d'algun personatge de còmic, pot fer anar el cursor amb la vista "amb el moviment dels ulls per ser exactes" el pot moure, agafar i amollar, tot de forma interactiva, només amb el poder de la seva mirada, materialitzat a través de lleus corrents elèctrics. Una màgia que té els seus orígens en investigacions sobre la fisiologia dels ulls i que havien servit per poder fer electrooculogrames amb finalitats clíniques, ben igual que es fan electrocardiogrames o electroencefalogrames, només que en Tomeu per comptes d'emprar aquests senyals per fer ratlles amb una màquina, els fa servir per moure el cursor de l'ordinador. És obvi que els primers beneficiats de la viabilitat dels sistemes que fan servir la cara o els ulls siguin totes aquelles persones amb discapacitats a les mans o d'altres extremitats indispensables per l'ús de teclats i ratolins, la qual cosa, sigui dit de passada, justificaria amb escreix els esforços de tanta gent. Però, a més cal no descartar d'entrada que en el futur els teclats i ratolins perdin el seu actual paper exclusiu i privilegiat en la interfície entre les persones i les màquines. Una predicció que no deixa de ser certament agosarada ja que, per exemple entre la invenció del ratolí, feta l'any 1968 per Douglas Engelbart, i la seva incorporació a un sistema informàtic comercial, varen passar més de quinze anys i d'això darrer encara no en fa vint. És a dir, raonablement encara haurem d'esperar un poc per veure quines d'aquestes tecnologies arriben al carrer i passen a formar part del nostre entorn quotidià. Una transferència que depèn de molts de factors que són aliens fins i tot a les virtuts intrínseques de l'invent, ja que la història recent és plena de bones solucions que han quedat en no res davant productes més barroers. L'empenta d'institucions, més enllà de la UIB, i la d'empreses innovadores és essencial per evitar que l'invent d'en Tomeu passi a formar part de la llista de solucions brillants que no han deixar de ser purs exercicis acadèmics. Però això, de moment, són figues d'un altre paner.