Mal d'explicar

Devien ser les deu i busques del matí. Divendres passat, cruïlla de sa Riera amb final de Jaume III. Uns sis o set policies locals mantenen retengut un home alt, sense emprar de cap manera la força bruta. Els policies, diria, se senten tan observats pels passejants que no saben ben bé quina cara han de posar. És clar que el retengut fa més pena que ells, però ells, pobrets, no se senten gens còmodes en aquesta situació, sota la mirada de la gent. Servidor contempl discretament l'escena, tot passant, i res més. Però, de cop, el retengut comença a cridar, una mica com un exaltat, però no massa, de l'speek corner. Té accent sud"americà, diria que argentí. A la recerca d'un públic que, un poc incòmode, simula un desinterès respectuós, fa observar en to extret del maig del 68: «Vean, vean el dispositivo que se ha organisado para detenerme, a mí, que no he hecho nada! Miren cómo tantos polisías se han movilisado para inmovilisar a un pobre inosente!». Davant aquest crider, creixen les dificultats per mantenir"se al marge de tot. És obvi que hi ha un conflicte que no ens és aliè, encara que no tenguem les dades suficients per prendre partit. El confort espiritual se'n ressent. Les bones consciències s'apuren. Els policies aguanten el cop adoptant una expressió de figures de museu de cera. Però el detengut, aleshores, expulsa novament el seu torrent de veu: «Y ensima me tienen medicado para que yo no pueda liberarles!». Ah, es tractava d'això... No és que 'això' no meresqui cap atenció, però el panorama ha canviat radicalment. Un home ens vol alliberar i les forces d'ordre públic han cregut oportú que no ens alliberi. Podem creure que no hi ha hagut morts ni ferits i que la situació evolucionarà de cap al camp de la medicina psiquiàtrica. Al meu costat, una senyora jove, ben plantosa, passa amb el fillet de quatre o cinc anys. El nin ha sentit cosa, és clar, i pregunta a la mare: «Què passa, mamà?». La pregunta expressa, amb la innocència d'un cant de cadernera, la necessitat de coneixement del món, de les raons dels comportaments humans. Instintivament, servidor mir el rostre "intel·ligent i noble" de la mare per observar"hi qualsevol mirada o gest que acompanyi l'explicació que deu al fillet. Pels ulls de la mare passa una onada de desconcert una mica anguniat. Dos segons després, respon: «És mal d'explicar». I, sí, com li expliques a una criatura de cinc anys que un home està retengut per la policia perquè ens volia alliberar? Deman al lector que, si té resposta adequada a qui havia formulat la pregunta, la faci arribar a aquest diari. Des del divendres, li don voltes i no hi ha manera. No he trobat les paraules que podrien ajudar la mare a respondre al fillet més enllà d'aquell «és mal d'explicar».