Aiguaforts virgins

Les «moles» de ciment li embafaven força la vista i, enmig de tants de pisos i plantes, no s'ubicava al lloc seu. Vint anys li havien bastat per a tornar la mena d'autòmata que, en la desorientació, volia perdre un destí que no l'abastava perquè pensava que no n'hi havia o perquè les interseccions o topaments amb persones de rostre desconegut perdien a Ciutat la causa. De fet no hi havia causalitat, i podia ser que fos el ciment que l'havia rompuda. Sols podria ser, perquè de saber-ho no ho sap ningú. Creia que pensar tant en l'horari l'havia destrossat, però, al fons, era la por. Aquella por de tot que derivava en desconfiança i en veure per sistema els altres com enemics. S'havia esquinçat tant el sistema neurotransmissor a base de muntar-se pel·lícules, que ara volia reparar-lo amb el pensament en positiu. La cosa era per a ell una qüestió que amb exercici doblegaria tant que no seria visible l'accident. Es demanava què quedava de bo de tot quan imaginava i pensava i el rellotge marcava gairebé zero. L'evidència de la tara no podia ser més clara, però alhora tambe atractiva: seria des de zero que hauria de començar el trajecte despullant-se de manies i pors. Era l'exercitament empíric el que valia i no el que li deien o contaven. A partir d'aquí, diferenciaria els altres d'ell mateix i també els mesclaria més enllà de ser un malpensat o un malintencionat. Veia com les pel·lícules sols eren al seu cap, i ja no en veuria altra que no fos recomanada per gent entesa. Al cap de dues setmanes sentia ganes de retrocedir en el trajecte caminat, però la veu interior començava a tenir autoritat gràcies a la pèrdua de la por i gràcies a haver començat un camí per una teràpia tan necessària com l'aigua i el pa. Així el blat granava i sols calia esperar l'hora de batre'l. Com tot arriba, conegué na Magdalena, amb qui al cop de poc temps es casà, i ara la vida sí que té causa i la té més que mai perquè na Magdalena està embarassada. Avui ha anat a parir a la clínica i ha tengut un nadó de quatre quilos i mig. Entre plors d'alegria, a ell no li sortia paraula, i al capvespre, en veure el sol pondre's s'ha dit: «aquest ha estat el dia més feliç de la meva vida». Sap que el record del passat, especialment el record o records que ens anihilen, sol poden vèncer-se amb tenir present. Havent-n'hi com ell en té les espases d'ahir no fan mal. Ara sols diu: «era l'horari, era que no assumia la condició d'home, era que en el joc de jugar m'agradava sempre perdre, era, per això, un masoquista; i tot em venia per educació tant al carrer com a l'escola com a la família. He hagut de tornar a la naturalitat, a l'instint natural que és el més meu i genuí; i hi he tornat tant que estic sorprès de quantes coses desconeixia de mi. Començ a conèixer-me i ja sols Déu pot aturar-me, perquè l'error rectificat m'ha fet persona. Ara que ho som m'adon del fàcil que és tornar altra volta animal.