Mallorquins: alerta amb les xifres forasteres

Els colonitzadors no hi poden fer més: els surt de dins la inflera de xifres, la sumera i la multipliquera a l'hora de donar números sobre la seva realitat. Els mallorquins, els catalans, com tots els pobles colonitzats, tenim la tendència inversa: tendim a creure que la magror que duim ens és innata, i no així com és: resultat de la fam que la política colonial ens ha feta patir. I tendim a restar i a dividir encara més, a fer més llàstima de la necessària a l'hora de fer números sobre la nostra realitat.

I l'assumpte no s'acaba aquí, no!: llavors hi ha la diferència de conclusions a què arriba el colonitzador davant un mateix fet, en aquest cas sobre el fet immigratori, segons si l'afectat és ell o si som nosaltres. Quan ens diuen que els hispanoparlants són el 50% o més a la nostra terra, en lloc de dir que, precisament per això, hi ha més motiu que mai per fer política per restablir l'ús normal del català, no: Ens diuen "«lo veis como sois una sociedat bilingüe i que habeis de ser tolerantes»? Ara bé: què passa quan són ells els afectats per la immigració no ja un 50%, sinó en el tant per cent que tenen ara, que no deu arribar ni a un 5%? Està ben clar: normes de regulació de la immigració, lleis d'estrangeria, vaixell cap al Marroc als «sin papeles» i qualque pallissa de la seva policia a més d'un súbdit de pell fosca. Per ventura sentíreu mai la Brunete medi...tica demanant «bilingüismo» castellà-àrab a El Ejido? Els sentíreu dir que les llengües són de les persones i no dels territoris i que, per tant, El Ejido era bilingüe? O més aviat allò d'«estamos en España»? Aquests sí que l'hi tenen clar i ben redeclar, al principi de territorialitat! Ja ho provarà, emperò, un indígena, de demanar control de la immigració: recordau de quina manera mossegaren en Gabriel Canyellas o n'Heribert Barrera, quan gosaren insinuar"ho.

El mallorquinisme "i ja no diguem el catalanisme al Principat" s'és equivocat en obsessionar"se amb la integració dels immigrants com a passa prèvia cap al nostre alliberament nacional. Som nosaltres, els qui ens hem de reintegrar a la catalanitat, a la mallorquinitat i ens hem de fer forts a casa nostra. Només quan els hispanoparlants ens veuran forts i cohesionats els estirarem, sense voler, a fer"se dels nostres. Ai si, en lloc d'invertir el temps en comptar els hispanoparlants, l'invertíem en integrar"nos a nosaltres mateixos! Estaríem salvats!

L'experiència del Principat "i la de Mallorca" demostra que, mentre estiguem sota domini espanyol, la difuminació de les dues comunitats, la catalana i l'espanyola, en una de sola no mena, en general, a la catalanització dels espanyols, sinó a l'espanyolització dels catalans. Això mateix passa al nord de la nostra nació amb els francesos. Toca, idò, que marquem, identifiquem, estructurem i proclamem la comunitat mallorquina indígena i li adrecem en primer lloc a ella el missatge mallorquinista. Vénguin mil, cent mil o un milió d'espanyols, la comunitat indígena és present en aquesta terra fa prop de vuit segles. Només si trencam la tendència a l'espanyolització d'aquesta comunitat, només si resistim i ens mantenim diferents i autoidentificats, podrem dur a cap l'alt ideal de la remallorquinització de la nostra terra. Al Quebec no és cap tabú dir la veritat: que, en funció de comportaments i no de llinatges, hi ha dues comunitats, l'anglòfona i la francòfona. Ni és tabú a Irlanda. Ni a Flandes. Ni a Lituània. Per què ho ha de ser a casa nostra? Així és que, ben mirat, ens calen Rabascos i no Pujols. En Rabasco no és ràbia, que ens ha de fer. És una aferrada pel coll, que li hem de donar en topar"lo pel carrer. De quina manera ens ajuda a prendre consciència de mallorquins!