Insultem amb precisió

La primera qüestió és de les fàcils i haurem de compendiar-la irremeiablement, perquè del franquisme queda molt més del que cap en un article de premsa: en queden els múltiples monuments (començant per l'obscè monòlit de Sa Feixina, que cada dia demana més ser la runa que sempre ha estat) i topònims urbans, en queden els monopolis i els patrimonis que s'hi van forjar i/o engreixar "als quals només demanem un servei decent i que no ens donin lliçons de liberalisme econòmic, ni de l'altre", ens queden els costums mentals "la reverència al poder abans de qualsevol interrogació sobre els seus origen i conductes, la peresa crítica, la negació de la política com a servei públic, la devoció a la ignorància, la disculpa de l'abús i de la corrupció, la renúncia de molts súbdits a la plena ciutadania", i ens queda la televisió pública, amb seguretat el llegat més intacte d'aquell règim miserable. També ens en queda, entre altres tristes i indelebles herències, la desmemòria, i un immens buit: el de tot allò que va poder ser i no serà mai, els pensaments i les vides que van ser anihilades per la força, tot allò que ja no podrà viure ni en el llenguatge.

Què significa, per tant, aquest insult? ¿Què vol dir qui l'empra llençant-lo a una altra persona, polític o no? ¿Quan hom diu «franquista» a algú altre, vol dir-li desmemoriat, èticament o estèticament obtús, totalitari, corrupte, assassí, abusador, ignorant, incivil, incompetent, pedant, delinqüent, defensor dels privilegis i de les desigualtats, deshonest, arbitrari, capriciós, injust, cacic? No ens podem permetre, ni l'insultador, ni l'insultat, ni nosaltres tots, aquesta ambigüitat. Com saber si l'insultador hi posa l'èmfasi sobre la incapacitat de pensar autònomament o en la voluntat de controlar el pensament dels altres? Com distingir si vol remarcar la gratuïtat del dolor aliè? Com saber si es refereix a l'habilitat franquista per exterminar innombrables valors culturals que no els eren simpàtics, i com endevinar si el que volen és criticar el dret de conquesta, o retreure-li, a aquell sistema, la institucionalització de la violència, el bel·licisme contra els ciutadans, o aquell posat de militarisme tan ridícul com efectiu i tan amenaçant com ignominiós? Com confirmar que hom critica la permanent reivindicació de la violència que caracteritzà sense interrupció, i des del seu naixement, el franquisme? Com reconèixer si hom pretén insistir en el dret autoatorgat i repetidament acreditat a passar-se pels testicles la legislació o en la negació de les més elementals llibertats individuals i col·lectives? La mínima precisió lingüística que exigeix una art tan elevada, i molt sovint complexa, com la política ens obliga a recordar que no podem acceptar de cap manera aquesta confusió de significats, aquesta desmoralitzadora polisèmia. ¿No exigim precisió als textos legals, a les informacions periodístiques, als dictàmens mèdics, no diguem ja a les investigacions científiques, model i cànon del llenguatge precís i rigorós en la nostra cultura? ¿No exigeixen les autoritats educatives el domini efectiu i inequívoc del llenguatge com a objectiu irrenunciable del sistema educatiu? ¿No promocionen els acadèmics de totes les llengües estatals, i fins i tot aestatals, la claredat en la parla? ¿No promouen els lingüistes de tota estofa el sensat eslògan «cada objecte, un mot, cada paraula, una realitat?» Demanem als nostres polítics la precisió en el llenguatge i, així, que ningú no utilitzi l'insult «franquista!» sense afegir immediatament en quin dels molts possibles sentits ho emet. La precisió lingüística, l'economia interpretativa i la memòria, sobretot la memòria, ho agrairan.