L'status quo del julivert

No vaig estudiar llatí al batxillerat, perquè no entrava en el pla d'estudis que em va tocar, i això, de tant en tant, m'ha creat algun problema. Sense anar més lluny, aquesta setmana tothom s'ha entestat a parlar de l'status quo i, ja em tenen aquí, intentant endevinar el significat d'aquesta expressió a través de l'ús que en fan, però sempre amb la inquietud pròpia d'aquell que no està segur d'acabar"ho d'entendre del tot. Per una d'aquelles coses se'm va acudir anar a la web de l'Encyclopedia Britannica i resulta que amb un simple clic vaig poder sortir de dubtes: l'explicació i l'exemple són tan clars i avinents que m'ha quedat la sospita si el redactor de la nota oficial, que va introduir aquest terme en l'afer del penyal del Perejil, no va consultar la mateixa font, ja que segons aquesta enciclopèdia, això de l'status quo s'usa des del 1833 per indicar l'estat existent d'un determinat afer i posa com a exemple d'ús, justament, allò de «buscar el manteniment de l'status quo». Abans d'arribar a la dràstica solució de cercar"ho per internet, havia demanat, mig empegueït, a amics i coneguts què volia dir i, ben bé tots, m'havien confessat la seva ignorància al respecte, ja que el seu coneixement no anava gaire més enllà del que havien pogut col·legir de les informacions que la feien servir. Total, que deu quedar més fi i senyor dir això de preservar l'status quo que dir retornar a la situació anterior, la qual cosa, sigui dit de passada, resulta bastant pobre per justificar tot el desplegament militar i mediàtic que l'acampada de mitja dotzena de marroquins ha provocat. També tenc, en format digital, un dels primers llibres que s'hagi escrit mai sobre l'art de la guerra, xinès per més senyes, però no he hagut de menester fer"ne cap casta de consulta per recordar que la resposta escaient a qualsevol tipus de provocació és un subtil art que passa per esbrinar els objectius perseguits pel provocador, a fi i efecte de fer tot el contrari o, si més no, evitar fer de simple xotet de corda dels seus designis. És per això que m'he demanat què hauria passat si, per una vegada, el govern espanyol hagués contingut el seu fervor guerrer i, davant l'acampada, hagués fet com si sentís ploure, és a dir, no n'haguera fet gens ni mica de cas. Una pregunta, evidentment retòrica, però que tendrà deguda resposta en el decurs de les «negociacions sobre tot allò que pertorba les relacions entre Espanya i el Marroc» i que varen començar el passat dilluns, fruit de la pacificadora intervenció dels americans.