Fornells i els greuges a Ramon Orfila

No dic que els polítics no puguin ser escarnits, o sotmesos a crítiques sarcàstiques. D'aquí a incórrer, però, en l'insult anònim "és a dir covard" hi ha una distància enorme, que, en el cas de Fornells, els autors de la burla s'han saltat impunement. Un polític com Orfila, aquilotadament sensible als drets humans i als drets dels països, als marginats i als oprimits, lluitador generós pel desplegament de la personalitat política i històrica dels pobles "començant pel de Menorca", no pot ser tingut, ni en una mala broma, per una mena de neonazi. Orfila ni creu ni ha practicat mai programes o plans polítics d'extermini, o d'aniquilació de grups socials, de comunitats o pobles. També la mordacitat més esfereïdora cal que s'ajusti a uns límits i a una lògica interna per fer-la versemblant, i, per tant, tolerable. Qualsevol transgressió d'aquests límits és pura gratuïtat: una sàtira dèspota. És a dir, que esdevé alguna cosa inútil, buida i simplement grollera. Açò és el que, més o manco, han fet els autors anònims dels dibuixos que han volgut blasmar-lo.

L'oportunitat elegida per fer-ho, a més, també m'ha semblat inadequada. Les caricatures van ser penjades de les parets de l'edifici municipal del qual l'Ajuntament des Mercadal disposa a Fornells, tot aprofitant el pregó de festes de la vila marinera que havia de pronunciar-hi l'historiador Miquel Àngel Marquès. Ningú no va fer menció de llevar-les, ni d'estalviar la mala educació d'aquella rebuda que alguns li preparaven al batle. Més aviat, s'hi van complaure que hi romanguessin exhibits com una estrafolària galeria de fills il·lustres d'una ciutat roma "amb minúscules, no cal dir-ho! Tampoc els representants dels electors fornellers sembla que hi feren esforços "ni grossos ni petits, més aviat cap" per evitar el greuge que penjava de les parets, i que són els mateixos que tenen la responsabilitat històrica d'assolir la segregació "cada cop més allunyada, per cert, de les seves mans, potser avui per avui massa plenes d'errors.

És aquest el tercer article que els meus lectors de Mallorca em veuen escriure fent costat emocional i racional a les pretensions de segregació. Pens que la reivindicació és històricament imparable, encara que trigui cent anys a aconseguir-se, com ha succeït as Migjorn Gran, que també d'antic demandava independència respecte des Mercadal: d'ençà des de les acaballes del segle XIX, més o menys. Ara bé: no tot val per aconseguir els objectius, per sublims i legítims que es considerin. No, a base de crispacions, de malparlar i d'actes de civilitat dubtosa. El meu temor, en aquest afer, sempre ha estat el mateix: saber, al capdavall, el temps que trigaria a esclatar aquest tret inconfessable i fosc de la idiosincràsia fornellera, que a vegades pot covar "i no poc!" un verí letal. He creuat els dits durant mesos, en la confiança que no hi afloraria durant el delicat procés de divisió territorial i econòmica del municipi, però el desig s'ha frustrat.

Quatre o cinc caricatures insultants, l'exhibició de les quals ha estat tolerada amb complicitat pel públic que era a la sala "i pitjor: pels càrrecs municipals" han engegat la segregació més enllà del 2050, per prest! A sobre, el Govern enviarà al Parlament una llei que impedirà segregacions de nuclis de menys de 3.000 habitants. Supòs que les caricatures deuen d'estar guardades com a tresors, perquè la història vegi demà la forma estúpida amb què s'anorrea una lluita legítima i, de per si, difícil, fins i tot sense l'ajuda d'eixelebrats.