No hi ha més sord que qui no hi vol sentir

Ja és ben ver que els mallorquins som com som: Criticam els alemanys per capquadrats, i quan surt segons quin tema, i amb segons quins interlocutors, resulta que a capquadrat no ens guanya ningú. Començaré per mi mateix, perquè no es pugui dir que no veig la biga dins el meu ull. Dilluns passat, el senyor Joan Marí em dirigia una carta oberta (supòs que s'ha d'interpretar així), i no vaig entendre què em volia dir. De fet, no vaig entendre res de res. Em sembla, això sí, que té una mentalitat sucursalista disforja, perquè només sap mirar cap a Madrid. Potser també espera que la defensa de la nostra nació li véngui d'allà. A mi, com que ja fa molts d'anys que sé que no és així, el que puguin dir a Madrid sobre la nostra nació i la manera de defensar"la me patina olímpicament. El que m'interessa és el que deim, i sobretot el que feim, aquí. Perquè, per intentar aclarir"li el petit dubte al senyor Marí, comunitat voldrà dir nació si nosaltres, els mallorquins, volem que ho vulgui dir; i la nostra nació no serà mai res mentre tots els mallorquins, o almanco la seva immensa majoria, no volguem que ho sigui. I avui per avui, els que volem som una petita minoria. Què feim per què aquesta minoria arribi a esser majoria? Aquesta és la qüestió que a mi m'interessa. Necessitam, per fer"ho, partits nacionalistes? Home, no fan nosa, mentre no es vulguin erigir en dipositaris únics de les essències nacionals i neguin la possibilitat que hi hagi nacionalistes en els altres partits. Però és ben evident que amb aquests vims no farem una nació. Aqui hi ha dos partits molt minoritaris, un dels quals tothom accepta que és nacionalista i un altre que diu que ho és i quasi ningú s'ho creu, i dos partits majoritaris on hi ha nacionalistes nostrats, bastants i cada vegada més dins el PSIB"PSOE, i molt pocs, però ja n'hi comença a haver, dins el PP. I jo n'estic ben content, perquè el que en tot cas necessitam per fer una nació no són partits nacionalistes, sinó ciutadans nacionalistes, és a dir, conscients i ferms defensors de la seva pròpia i irrepetible personalitat com a poble, per bé que cada un d'ells estigui dins el partit que li doni la gana. Realment és tan mal d'entendre? A mi em sembla elementalíssim. Però no ho deu esser, perquè el senyor Joan Mir, professor de la UIB, tampoc no ha entès res de res, quan diu que jo vaig defensar «el nacionalisme catalanista del PSIB"PSOE».