L'atac de l'econosport

Ara que el mundial asiàtic de futbol ja és història "i que els germans alemanys preparen el seu per d'aquí a quatre anys, publicitat entre d'altres per Lagerfelt, Schieffer i Schröeder, preparau la crisi", les converses entorn del futbol se centren bàsicament en l'economia dels clubs. I s'accentua el que durant la temporada es manté latent "es parla mitja setmana del partit que ha passat i, l'altra mitja, del partit que ve, sense donar temps gairebé de fer valoracions de cafè sobre qualsevol altre aspecte, si no és que n'hi ha un que no paga els jugadors o està a punt de fer fallida: en les xerrades els euro-dòlars substitueixen els gols; les operacions immobiliàries prenen el lloc a les lesions i els preus dels abonaments surten a cobrir la línia defensiva que de setembre a juny ocupen els àrbitres. Es consolida, per obra i gràcia del boom i la caiguda suau de les plataformes digitals, un nou aficionat, que parla del futbol com qui comenta una partida de Monopoly, apassiona(n)t. Es produeix així un empelt estrany, el futboleconomista "o econofutbolero, depèn del grau amb què la passió pels colors li segresti els raonaments. És l'estil·lització de l'hinxa, racionalització i elaboració del futbolerisme arcaic. Una excusa per justificar davant de l'auditori familiar no iniciat que el futbol, estimats babaus, té una part important que transcendeix la samarreta, els colors i els cracks per ocupar un lloc de privilegi devora la informació borsària i política. I pontifiquen sobre traspassos, fitxatges, operacions encobertes, maletins amunt, maletins avall. S'ha de tenir un mono de malucs de mico, però és normal després de l'augment de la dosi que hem patit els darrers anys, coronat per l'esdeveniment japo-coreà. La dependència de l'esport s'encobreix d'una pàtina d'economia, amb balanços, cash-flows i altres. És el nou hinxa, que vol apropar l'estatus al dels aficionats al tennis "seria realment xic poder fer una escapada cada any a Roland Garros, o al Comte de Godó", a la vela "ja la tenim aquí" o al golf. Tres esports amb una aura similar, on molts dels assistents s'hi apunten perquè l'òpera és avorrida, elitista "per què no la doblen, aquests esnobs?" i, a més en dels tornejos de golf, tennis o vela pots tornar amb proves evidentíssimes que has estat colze amb colze amb Olazábal, les Williams i el rei: roba, ulleres, perfums, bosses de disseny i rellotges. I tot i que a tu, pobre plebei, el que t'agrada és la multitud, l'onze contra onze, pintar-te la cara amb els colors de l'equip i prendre cerveses abans i després del partit, has de demostrar que pots separar-te de la massa fent dissertacions economicistes sobre la marxa del teu equip i de tots els altres. Fa uns anys s'usava l'elucubració antropològica i social, i intel·lectuals de banda i banda es dedicaven a fer lectures transcendents sobre l'esport rei. Avui, com que l'home és una lletra "de banc" i un codi de barres que l'identifica com element d'un estoc, l'única lectura vàlida per fer creure que un va més al fons "i que, per tant, el futbol és una eina més per conèixer la condició (in)humana" és la dels números. I és així com un es diferencia del gruix dels seguidors sense deixar-los de banda. Justificant-los, es justifica. Que difícil "i avorrit" és, de vegades, legitimar la frivolitat.