Susan Sontag ens va ensenyar que la malaltia no només és allò
que descriuen els manuals de patologia sinó que és també un agregat
de connotacions i metàfores. Cada malaltia porta un significat
cultural, i així com la tuberculosi representava l'atracció
romàntica per la mort, el càncer i els infarts vénen a ser
l'expressió patològica de la cultura de l'opulència i de l'estrès.
En les dues darreres dècades, la malaltia més carregada de
connotacions simbòliques ha estat la sida, però, en aquest mateix
lapse de temps, s'ha produït un canvi molt notable: la sida
californiana dels primers anys significa, necessàriament, alguna
cosa molt distinta que la malaltia que retrata l'informe de Nacions
Unides acabat de presentar.
La sida dels primers temps era una malaltia que va ser entesa
com a pròpia de col·lectius ben circumscrits (homosexuals i
drogodependents), de la qual es podien creure salvades les persones
que vivien d'acord amb els cànons de la convenció. D'aquí que se'n
pogués fer una lectura cultural en dos sentits oposats: per a uns
era un càstig per als que se sortien de la norma, mentre que per a
molts d'altres la lluita contra la malaltia va anar molt lligada a
la defensa de la llibertat individual a dur la vida que cadascú
triàs. Després, les coses s'han matisat, amb l'extensió de la
malaltia entre els heterosexuals que no consumeixen droga per via
intravenosa. La sida ha anat perdent aquesta càrrega simbòlica, en
bona part, també, a causa de les millores en la prevenció i en el
tractament. Avui, poca gent pensa en la sida com aquell estigma de
malditisme que va donar lloc a llegendes urbanes que es varen
estendre per tot Europa i Amèrica: tots tenim un amic que té un
amic que, després d'una nit d'amor amb una desconeguda, va trobar
escrit al mirall, amb pintamorros, «Benvingut al club sida».
A començaments del segle XXI, la sida és, sobretot, una més de
les esquerdes que van eixamplant l'abisme entre el Nord i el Sud i,
molt especialment, una més de les lloses que van enfonsant un
continent sencer (l'Àfrica negra) en la pura mort per inanició. Com
si es tractàs d'una maledicció, una malaltia que primer es va
escampar al Nord (fos quin fos l'origen primer), ha acabat pesant
sobre les carregades espatlles del món més pobre. Com l'accés a
l'aigua o als aliments, la sida és una manifestació més d'un
planeta escandalosament dividit en dos. Els 8.000 morts de sida a
Europa Occidental, l'any 2001, representen altres tants drames
humans i ens recorden la necessitat d'incrementar tots els esforços
de prevenció, però la magnitud d'aquesta tragèdia empal·lideix
davant els 2.200.000 morts de l'Àfrica al sud del Sàhara. Ens hem
de felicitar dels avanços en el tractament de la malaltia, però no
ens pot deixar d'escandalitzar el fet que només 30.000 pesones hi
tenguin accés, en la regió mundial més castigada. Hi ha xifres
apocalíptiques: l'Àfrica subsahariana té el 70% dels casos de
persones seropositives, i li correspondrà la immensa majoria dels
68 milions de morts que la malaltia s'endurà en els propers vint
anys. Hi ha països (Botsuana, Zimbabwe, Suazilanda, Lesoto) on més
del 30% de la població adulta n'està afectada: són països morts,
sense futur. La immunodeficiència és adquirida, però és adquirida a
través de la pobresa extrema, i, d'entre les infeccions
oportunistes, no n'hi ha cap de pitjor que la indiferència davant
tot un continent que deixam morir, fora dels límits del mercat
global.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.