L'estil de fer política i l'herència mediambiental que ens
deixarà el màxim responsable de Medi Ambient de l'estat espanyol,
el Sr. Jaume Matas, de segur que aviat passarà als annals de la
futilitat. En l'àmbit de la projecció estrictament
tecnicocientífica de la seva gestió al capdavant del Ministeri, val
a dir que cada cop és més criticat i qüestionat, tant en els fòrums
més conservacionistes com en el domini politicoadministratiu
europeu, estatal i de les Illes.
Això no ens ha d'estranyar; tanmateix es va nomenar un ministre
de Medi Ambient únicament en clau política, sense valorar els
mèrits, la predisposició o el convenciment personal. O sigui, allò
que el mateix Matas denominava «el mig ambient» es referia, tal
volta, a «la meitat de les expectatives» que hom podia esperar en
un camp tan decisiu i cabdal de la política actual.
Basta tenir present, a tall de mostra, algunes intervencions en
diversos contextos. En l'àmbit europeu, Matas portarà a
Johannesburg (la propvinent cimera mundial) molta retòrica i poca
concreció, per no parlar dels resultats. Fins i tot és solidari amb
la seva companya Sra. De Palacio, la comissària europea d'energia,
per tal de sermonejar aquí i allà sobre les excel·lències de
l'energia nuclear i exhortar els europeus a replantejar qüestions
ja retrògrades. Quant a l'àmbit estatal, aquí sí que es predica amb
l'exemple: bloqueig de la fiscalitat ambiental, elaboració del Pla
Hidrològic amb un transvasament Ebre-arc mediterrani que provoca el
rebuig social com mai no s'havia vist, Espanya duplica els màxims
prevists a Kyoto de les emissions de gasos contaminants, Espanya
mostra el rècord d'incompliments de les directives de la UE,
etc.
I pel que fa a les nostres Illes les actuacions ministerials se
situen en el context del pseudoecologisme urbà i del foment de
l'artificialitat del medi natural. Tot plegat, enfocaments
esbiaixats i contradictoris amb les línies bàsiques més modernes de
política territorial i sostenibilitat. En són exemples l'obsessió
envers els passeigs marítims, la imposició de dessaladores, les
actuacions prepotents amb les autoritats autonòmiques i municipals,
les controvertides regeneracions de platges, etc. A tot això cal
afegir les desencertades declaracions als mitjans que asseguren que
quan torni a governar eliminarà l'ecotaxa i el Parc Natural de
Llevant. Quin disbarat! Deu esser el primer ministre de Medi
Ambient de tota la UE que fa declaracions semblants.
Òbviament, l'última gota que fa vessar el tassó és el resultat
de l'impacte ambiental, gairebé delicte ecològic, que ha ocasionat
l'extracció d'arena a un dels llocs de major valor ecològic de les
nostres costes. La malifeta ocasionada a la zona de la Punta de Son
Serralta (Banyalbufar) confirma, malauradament, les nombroses
opinions d'experts que alertaven sobre possibles impactes
ecològics. I tot, després d'haver compromès i utilitzat una
institució científica, l'Imedea, que mereix tots els respectes de
rigor i imparcialitat. Ara, són els mateixos investigadors de
l'Imedea, la Conselleria de Medi Ambient i d'altres investigadors
rellevants qui asseguren que s'ha superat amb escreix l'àrea
delimitada per a l'extracció, que s'han afectat seriosament zones
sensibles de posidònia i s'han extret capes d'arena molt superiors
als 30 cm, fins a un metre de gruix.
En comptes d'organitzar a Mallorca pseudocimeres, buides de
contingut, més valdria que el Sr. Ministre consideri les nostres
illes de manera seriosa, ja que de problemes, n'hi ha molts i
diversos. Però aquí, a Mallorca, també és costum predicar amb
l'exemple. I tant! Mirau: a mi tant se me'n dóna que el gran casal
que construeix el Sr. Borràs al bell mig de la Vall de Superna a la
serra de Tramuntana, sigui o no legal. Si fos il·legal, la via
judicial ja hi dirà la seva. Allò que em dol és que el Sr. Borràs
és el conseller de Medi Ambient i Natura del Consell de Mallorca i
que, ara mateix, el 2002, es faci un xalet enorme en una zona
protegida (ANEI i catalogada de màxima protecció) amb un impacte
paisatgístic i ecològic inqüestionable. Això és, èticament i
estètica, del tot reprovable i avui dia impresentable per a un
conseller de Medi Ambient. Per més que sigui legal.
És a la vegada paradoxal que això es faci quan el seu mateix
partit (UM) ha negat repetidament la necessitat de protegir més el
sòl rústic i ha impossibilitat una moratòria en rústica per
innecessària. D'altra banda defensa obertament que els parcs
naturals s'han de fer just en finques públiques. Si tothom fes el
mateix, senzillament ja no importaria declarar la serra de
Tramuntana parc natural. I trobau, a més a més, que això ha d'esser
motiu d'una festa?
Senyors, ja n'hi ha prou d'aquesta comèdia i de suposades
persecucions dels mitjans de comunicació, que l'exemple... ja se
sap... s'estén com una taca d'oli.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.