Al trenc d'alba del dia d'avui, Sant Joan, les forces i
influències de la mare natura embruixen tot animal vivent com a
signe del pas a l'estació ardent. Tot és possible en aquest moment.
Les bruixes són trànsfuges del puig d'Alcadena al castell d'Alaró.
I, fins i tot, el sol pot posar"se a ballar. I si es tira a la mar
en el precís moment que surt el sol, qui ho faci no emmalaltirà de
tot l'any. Els clavells sembrats en aquesta hora fan flors de set
colors, si són regades amb set aigües direfents. I les herbes
collides en remull d'aigua i oli d'oliva guareixen petites ferides.
Els remeis amorosos d'aquest moment són múltiples i variats. Totes
aquestes pràctiques, que són ampliacions domèstiques i concretes de
les grans influències màgiques que servien de quadrant, de pedra de
toc per a poder aprofitar les bones influències i evitar les
dolentes s'incluoen en el món de les supersticions i de la
política, per suposat. Tant com portar un amulet celta d'aquests
que estan de moda, tenir un pòster de l'ídol a l'habitació o no
fiar"se d'home de pèl roig o de pedra rodona.
Fa devers 20 anys i al llarg de dos o tres anys consecutius,
aquesta nit es reuniren un parell de centenars de persones vora el
gorg Blau, on està submergit el poblat talaiòtic d'Almallutx, en
una crida a la unitat còsmica. A les fosques esperaven un ovni, un
senyal del cel, com a resposta als missatges de pau que mentalment
enviaven. Ahir vespre, al castell d'Alaró, es rememorà la festa de
la flama que inventà el mateix renaixentista que organitzava
eixides a l'era esfondrada que hi ha al costat de la carretera
vella de Sineu, on "diuen" que, aquesta nit, senten els carretons
de batre que no respectaren el pas d'un viàtic. Mai han faltat
fantasmes i cuentistes a Alaró. I ja es conten a cau d'orella
algunes de les supersticions del seu batle, que, potser tenguin més
a veure amb les radiacions ultravioletes, tan de moda avui en dia,
que no pas amb creences esotèriques. Un home en cotxe oficial no es
pot permetre certs comportaments heterodoxos.
Una deixeble de Jung aconseguí classificar les bubotes segons
les formes de manifestar"se. N'hi ha "diu" de lluminoses, de
blanques, sense cap o sense cara, desdoblades o semblants a cares
conegudes, guies de morts, ànimes en pena... No en manca de cap
tipus de por en aquesta terra. La dama blanca, a la manera de Maria
Enganxa que habita cisternes i pous, viu a la fosca i es presenta
en aquelles nits tenebroses que arbres i vent canten renous de
misteri en vespres de lluna plena. La geganta blanca embruixa els
viatgers i els anuncia la mort. També hi havia la por de Puntiró, a
la carretera vella de Sineu, que no sé com s'ho farà ara que s'està
eixamplant i adreçant. La carretera vella de Sineu no creuava cap
poble, quan a Mallorca els pobles tenien fesomia de poble. Tan
desèrtica i fosca era que aquell salvatge estiu mallorquí del
trenta"sis fou també escenari de neteges oficioses dels camises
blaves. Però la por de Puntiró era una al·lota de melenes morenes
que et pujava al seient de darrere del cotxe amb mirada espavorida
i vestida amb roba militar rompuda i amb descosits que anunciava,
de sobte, l'accident que no es podia evitar. Talment com les
notícies d'aquesta setmana passada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.