Menjar fàcil

La Copa del Món no té tota la culpa, però ajuda. Som tan adictes a la televisió que la indústria dels aliments preparats i semicuits diu tenir el futur assegurat. A Europa, on ja gairebé tothom berena i dina tot sol, o almenys fora de la família, es comença a sopar amb una palangana de menjar recalentit davant la televisió. I el menjar recalentit no és greixonera d'ous, sinó un preparat d'alguna fàbrica. Clar, la generació dels que no compren verdures crues i que no saben cuinar res ha arribat a la maduresa i comença a tenir la seva pròpia vida a ca seva. Però el cas ja està tancat: si s'ha de triar entre el que es pot preparar en mitja hora amb unes habilitats de cuina nul·les i la inspiració que ofereixen unes patates que s'han de pelar, o un arròs tailandès amb gambes i brècol que es fan en set minuts al microones, es tria el segon. Les reaccions davant aquesta situació són tres. La primera i més popular és no fer res, ja que la comoditat és el que va davant i la programació del futbol és massa bona per començar a treure olles. La segona és aquella de fer que la propera generació ho arregli tot, i exigir que a les escoles es programi una assignatura que sigui cuina tradicional, combinada amb explicacions sobre el valor de la conversa en família entorn d'una taula, la importància d'un control de la dieta i històries de terror sobre els additius que porten els menjars preparats. La tercera és suggerir que els fabricants d'aliments preparats han d'oferir els plats tradicionals, encara que sigui com a congelats o plats deshidratats. Les empreses han d'empaquetar els menjars tradicionals d'Europa perquè puguem continuar mirant la televisió, diuen. Així i tot, ja són molts els que mengen l'arròs tailandès sense indigestió, confiats que és part de l'enriquiment dietètic que comporta la globalització. Per altra part, i per sort, aquí encara hi ha massa gent que sap cuinar unes sopes o una freixura perquè s'atreveixin a fer una pobra imitació congelada. La qüestió és fins quan serà així.