El Caixmir

Mentre decideixen si fan la guerra oberta o si juguen a tensar i a distendir una situació que garanteixi un degoteig de morts i l'esclat permanent del dolor, els mandataris de l'Índia i el Pakistan declaren que cerquen la millor solució per al Caixmir: la millor, s'entén, d'entre les que són admissibles per als seus interessos. Els xinesos no diuen res: ells s'apoderaren d'una part del país i es varen fortificar, amb el botí, darrere les murades de la ideologia i de la força militar. Qui ho sap, avui dia, que la Xina s'engolí una part del Caixmir? Ara els xinesos fan com si no hi tenguessin res a veure. Per tant, es permeten fins i tot fer d'home bo en el desenvolupament de la tragèdia. El Caixmir és un país malmenat per la història, sempre objecte de l'avarícia de tots els veïnats. I, per acabar d'arrodonir la desgràcia, va pertànyer a l'imperi colonial de la corona britànica, que ha deixat al darrere fronteres insegures, pobles desprotegits, nacions sense estat, cultures maltractades. El mal que ha fet el Regne Unit en la creació i en el desmantellament del seu imperi, a principis del XXI encara reuneix totes les característiques d'una maledicció bíblica. Tret de l'Amèrica del Nord, l'herència del Regne Unit configura un mapa de desesperança i d'alarma davant el futur. El món pot esclatar pels problemes que el Regne Unit ha contribuït decisivament a crear. El mapa polític del món és ple de fronteres traçades amb regla, que separen clans i fins famílies: són les fronteres que traçaren els anglesos abans de deixar la gent amb el cor xapat i la tribu indefensa. Els mals del món ja existien abans que els anglesos es fessin mig món seu, però varen saber injectar"los un verí per al qual les cultures ultramarines no tenien l'antídot. El Caixmir culmina el seu rosari de desgràcies amb la decisió salomònica presa en ple desmantellament de l'imperi. I una vegada més el món assisteix indiferent a la no aplicació de l'única solució amb possibilitat d'estabilitzar"se, ço és la creació de la república independent del Caixmir, la fundació de l'Estat del Caixmir. Però els estats, i no és paradoxa, a allò que més temen és la creació de nous estats, tot i que saben que, sovint, els nous estats porten la pau i la concòrdia: l'ex"Iugoslàvia ara viu en pau, i s'estableixen relacions de parentiu i bon veïnatge entre els diferents estats. Europa i els EUA són còmplices de moltes massacres per negar"se a contemplar la possibilitat de creació de nous estats, com si el destí indefugible del món comportàs l'actual delimitació. I, tanmateix, no hi ha cap frontera definitiva, sobretot aquelles que algú esbossa en un mapa superposat al puzle de les realitats humanes.