TW
0

Resulta força interessant i aclaridor comparar la polseguera que ha aixecat la famosa pastoral dels bisbes bascs sobre la llei de partits polítics amb les repercussions mediàtiques que han tengut altres documents elaborats per l'Església sobre temes que, a priori, sembla que afecten molta més gent i d'una manera més directa. Per exemple, aquells que condemnen l'avortament, el divorci, o l'ús de mètodes anticonceptius. Per què el Govern espanyol no en diu ni pruna quan el papa o els bisbes es pronuncien clarament en contra de la legislació espanyola en aquests àmbits i sí ho fan en aquest cas i, a més a més d'una forma tan visceral i agressiva?

Després d'haver"la llegida, la veritat, no em sembla que n'hi hagi per tant, ni a prop fer"hi! És un escrit, impecable des del punt de vista de la doctrina de l'Església, molt més assenyat que no, per exemple, l'oposició al sacerdoci femení o a l'ús del preservatiu. Condemna de forma clara i rotunda la violència i el terrorisme i a continuació fa una aposta pel diàleg com a eina de resoldre els conflictes del País Basc, tot manifestant"se en contra de la il·legalització de Batasuna, ja que aquest fet, lluny de significar una minva de la violència, suposarà, segons ells, el seu increment. Tot bastant lògic, o no?

El Govern del Partit Popular, des que gaudeix de majoria absoluta, intenta, de totes totes, promoure l'anomenat pensament únic. Es pensen que estan en possessió de la veritat absoluta i, per això exigeixen adhesions incondicionals. I pobret qui gosa discrepar, ja que li caurà damunt una tempesta pitjor que la del novembre passat. No se dialoga, no se raona, simplement se desqualifica l'adversari de la forma més dura i brutal que se tengui a mà. Exemples n'hi ha molts, no només aquest. La prepotència exhibida davant els sindicats amb el tema de la reforma laboral en seria un. El conflicte que es viu al País Basc és llarg i complex i no es fàcil de resoldre, ni per les bones ni per les males, ja que les posicions estan molt allunyades unes de les altres. Però així i tot, un bon demòcrata i un bon cristià, mai no pot renunciar al diàleg i a la negociació. Deixar"ho tot en mans de les mesures policials i la repressió condueix a una espiral d'accions i reaccions que no duen més que a un carreró sense sortida.

El primer ministre israelià, Ariel Sharon, justificava els seus bombardejos contra les poblacions palestines dient que era la manera d'evitar els atacs suïcides. La trista realitat li ha demostrat la falsedat dels seus plantejaments. La violència exercida sobre els palestins ha fet créixer encara més l'odi que aquests senten cap als israelians i han abonat un increment de les adhesions a les diverses faccions terroristes palestines.

Els casos reeixits de pacificació en situacions similars s'han basat en el diàleg, la negociació, i la cessió per les dues parts. Un exemple en seria la transició espanyola. La recent creada democràcia no va prendre cap tipus de represàlia contra els torturadors del règim franquista, o contra els que havien comès assassinats emparats per la dictadura. Si aquesta gent no hagués tengut la certesa que els seus crims quedarien impunes, haurien consentit que es produís el canvi polític? Pensau que molts de demòcrates que havien sofert la repressió en la seva pròpia carn cediren de bon grat? Va ser un preu massa car el que es va haver de pagar?

Però n'hi ha exemples encara més actuals. Blair va aconseguir aturar la violència a Irlanda del Nord dialogant i negociant. I el mateix va fer Jospin a Còrsega.

Si Aznar vol realment la pau, que prengui llum de na Pastora. És la postura més intel·ligent, més democràtica i, indubtablement, més cristiana. I si no ho creu, que ho demani als bisbes.