Resulta força interessant i aclaridor comparar la polseguera que
ha aixecat la famosa pastoral dels bisbes bascs sobre la llei de
partits polítics amb les repercussions mediàtiques que han tengut
altres documents elaborats per l'Església sobre temes que, a
priori, sembla que afecten molta més gent i d'una manera més
directa. Per exemple, aquells que condemnen l'avortament, el
divorci, o l'ús de mètodes anticonceptius. Per què el Govern
espanyol no en diu ni pruna quan el papa o els bisbes es pronuncien
clarament en contra de la legislació espanyola en aquests àmbits i
sí ho fan en aquest cas i, a més a més d'una forma tan visceral i
agressiva?
Després d'haver"la llegida, la veritat, no em sembla que n'hi
hagi per tant, ni a prop fer"hi! És un escrit, impecable des del
punt de vista de la doctrina de l'Església, molt més assenyat que
no, per exemple, l'oposició al sacerdoci femení o a l'ús del
preservatiu. Condemna de forma clara i rotunda la violència i el
terrorisme i a continuació fa una aposta pel diàleg com a eina de
resoldre els conflictes del País Basc, tot manifestant"se en contra
de la il·legalització de Batasuna, ja que aquest fet, lluny de
significar una minva de la violència, suposarà, segons ells, el seu
increment. Tot bastant lògic, o no?
El Govern del Partit Popular, des que gaudeix de majoria
absoluta, intenta, de totes totes, promoure l'anomenat pensament
únic. Es pensen que estan en possessió de la veritat absoluta i,
per això exigeixen adhesions incondicionals. I pobret qui gosa
discrepar, ja que li caurà damunt una tempesta pitjor que la del
novembre passat. No se dialoga, no se raona, simplement se
desqualifica l'adversari de la forma més dura i brutal que se
tengui a mà. Exemples n'hi ha molts, no només aquest. La
prepotència exhibida davant els sindicats amb el tema de la reforma
laboral en seria un. El conflicte que es viu al País Basc és llarg
i complex i no es fàcil de resoldre, ni per les bones ni per les
males, ja que les posicions estan molt allunyades unes de les
altres. Però així i tot, un bon demòcrata i un bon cristià, mai no
pot renunciar al diàleg i a la negociació. Deixar"ho tot en mans de
les mesures policials i la repressió condueix a una espiral
d'accions i reaccions que no duen més que a un carreró sense
sortida.
El primer ministre israelià, Ariel Sharon, justificava els seus
bombardejos contra les poblacions palestines dient que era la
manera d'evitar els atacs suïcides. La trista realitat li ha
demostrat la falsedat dels seus plantejaments. La violència
exercida sobre els palestins ha fet créixer encara més l'odi que
aquests senten cap als israelians i han abonat un increment de les
adhesions a les diverses faccions terroristes palestines.
Els casos reeixits de pacificació en situacions similars s'han
basat en el diàleg, la negociació, i la cessió per les dues parts.
Un exemple en seria la transició espanyola. La recent creada
democràcia no va prendre cap tipus de represàlia contra els
torturadors del règim franquista, o contra els que havien comès
assassinats emparats per la dictadura. Si aquesta gent no hagués
tengut la certesa que els seus crims quedarien impunes, haurien
consentit que es produís el canvi polític? Pensau que molts de
demòcrates que havien sofert la repressió en la seva pròpia carn
cediren de bon grat? Va ser un preu massa car el que es va haver de
pagar?
Però n'hi ha exemples encara més actuals. Blair va aconseguir
aturar la violència a Irlanda del Nord dialogant i negociant. I el
mateix va fer Jospin a Còrsega.
Si Aznar vol realment la pau, que prengui llum de na Pastora. És
la postura més intel·ligent, més democràtica i, indubtablement, més
cristiana. I si no ho creu, que ho demani als bisbes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.