L'article de M.À. Llauger publicat al DdB de dia 31 de maig
"centrat en la figura de Josep Anglada, president de Plataforma per
Catalunya, i que inclou, per extensió interessada, les declaracions
d'Heribert Barrera i de Josep Lluís Carod-Rovira al voltant del
tema de les actituds cap a certs tipus d'immigrant" presenta la
majoria dels tòpics que ha promogut l'esquerra (?) europea i que
han estat la causa de la seva desfeta «in crescendo», començant per
Àustria, Itàlia, França, Holanda i els països que seguiran si els
partidaris d'un món més just no començam a redefinir el nostre
discurs en termes més propers als interessos i sentiments del gruix
dels ciutadans.
La terminologia clàssica de l'esquerra es basa en la fe de la
capacitat formativa i educativa dels conceptes; així, solidaritat,
sostenibilitat, mestissatge, acolliment, etc., han esdevingut mots
que vehiculen unes idees tan políticament correctes que sostreuen
del debat polític públic, almenys pel que fa als grups i els
indivius més implicats en la presa de decisions, tota una sèrie de
temes que tothom té a la boca però que gairebé ningú no s'atreveix
a dur a la discussió oberta.
En la societat occidental actual ja no creim, com ho feia Ramon
Llull, en el poder dels mots i la seva intrínseca capacitat
ennoblidora o degradant, sinó que som ben conscients que si no
s'adopten polítiques actives (prevenir) en temes tan reals com el
potencial de conflictivitat associat a la immigració, aviat "i
malauradament" s'hauran d'adoptar polítiques reactives (tallar i
cauteritzar) que seran molt més traumàtiques tant per als natius
històrics com per als ciutadans nouvinguts.
El populisme, la demagògia, la parauleria buida, s'han
instal·lat en un discurs pretesament progressista que no ha
treballat en profunditat l'encaix d'aquest pensament dogmàtic en la
dinàmica dels col·lectius socials, de manera que el distanciament
entre la classe política dirigent i el gruix de la població es
produeix tant en termes de valors como en les actituds, amb
l'agreujant que els primers no tenen vehiculació democràtica en la
política actual i s'acaben manifestant a la bruta, amb pallisses,
perseucions i venjances.
I el pensament dogmàtic esquerrà abans esmentat és un dels
responsables, per tant, dels conflictes que ja han tengut lloc
entre col·lectius de ciutadans perfectament diferenciats
socioeconòmicament i culturalment. L'aparició de Josep Anglada s'ha
produït perquè ha donat veu pública a multitud de persones que
duien molt de temps donant voltes al tema de la immigració en
xerrades de cafè, a la plaça o en l'àmbit familiar o laboral, cosa
que no vol dir que comparteixin íntegrament el seu pensament
sociopolític, sinó que en un aspecte molt concret (i no oblidem que
el dia és la suma de fets concrets, entre els quals destaquen les
novetats) l'un ajuda els altres i els altres enlairen l'un.
Populisme barat, al cap i a la fi.
Al meu parer, en canvi, Herbert Barrera i Josep Lluís
Carod-Rovira han tengut la valentia i la dignitat política de tocar
un tema tabú pel que fa a l'intent de trobar un punt d'equilibri
entre l'acció política i el pensament social real per trobar una
via que permeti de posar en marxa tot un seguit de mesures
polítiques actives que puguin impedir les accions reactives
violentes de grups socials progressivament desenganxats de les
teories més bellament utòpiques, encara que molts mantinguem la
utopia com a referent i guia.
No crec que les polítiques reactives en relació a la immigració,
que aviat entraran en joc, senzillament perquè la dreta sap que
seran electoralment molt productives, siguin les que desitjaria
M.À. Llauger, ja que així com poder pensar que la il·legalització
de Batasuna no afavorirà en absolut la pau social a Euskadi.
Josep Serra, sociòleg.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.