Aznar i els bisbes

Diumenge, quan el partit entre Espanya i Eslovènia encara estava en empat a zero, un davanter espanyol va perdre una ocasió de gol, i Camacho va alçar els braços clamant al cel; i allò que clamava, en realitat, al cel, eren les dues taques de suor que duia a la camisa, a l'altura de les aixelles. Qualque cosa ha canviat, em vaig dir, en el look nacional, que ens abandona el desodorant i no en feim cas. Als anys vuitanta, el PSOE va aportar a la vida pública espanyola un cert dandisme d'una inutilitat manifesta, però del tot determinant perquè Europa obrís les portes a Felipe González. Parl del temps de la gent guapa, que no ho era tant com aparentava. Aleshores Perico Delgado era un maniquí que sols va guanyar un Tour, encara que semblava haver"ne guanyat quaranta. I Curro Romero somreia a les càmeres fotogràfiques i de televisió amb un brot de romaní a la mà dreta al costat d'un bou de cartró. Igualment Cruyff aconseguia una admiració popular desproporcionada als seus èxits esportius. Tota aquesta gent, i molta d'altra representativa de l'època, escampava glamour i treballava sense suar. No anaven a cap guerra, és clar. Ni Felipe González tampoc que no hi anava. A González mai no se li va passar seriosament pel cap la possibilitat d'acabar amb ETA o de recuperar Gibraltar per a la corona espanyola. A tot estirar, el felipisme afavoria la presència d'un GAL, destinat a embullar la troca basca fins a límits inimaginables. Els conservadors, en arribar a la Moncloa, inauguraren un altre estil de comportament. Lluny del senyoritisme de la CEDA, els populars van per feina, i això es nota en les aixelles suades de Camacho i en el tarannà mongívol dels joves d'Operación Triunfo. Un altre tret característic d'aquesta gent crescuda a l'ombra de l'aznarisme sociològic, és la seguretat absoluta que tenen en la victòria. I si no guanyen, s'emprenyen. José Luis Uribarri va detectar fins a set paranys en el camí de Rosa cap a la victòria a Eurovisió: exactament els que li posaren els set països que es classificaren per davant d'Espanya. I ja veurem a qui culparà Camacho quan els seus futbolistes perdin enfront de qualsevol selecció que tengui una mica més d'entitat que l'eslovena. Tal i com estan actualment de tibants les relacions entre Espanya i Euskadi, l'oprobi de la selecció espanyola no rau en el fet de no haver guanyat mai el campionat del món, sinó en la circumstància que l'única classificació una mica digna "el quart lloc, l'any cinquanta a Brasil" la va aconseguir sota la direcció d'Izaguirre, un basc de soca"rel. Camacho se sent moralment obligat a arribar a la final de Corea, perquè Aznar ha iniciat la reconquesta d'Espanya i haurà de prescindir de la mitologia basca. La pastoral dels bisbes Blázquez, Asurmendi, Uriarte i Etxenagustia, criticant la maniobra del govern espanyol d'il·legalitzar Batasuna, ha indignat d'allò més l'aznarisme. Sense el suport del clergat, Aznar pot acabar amb ETA, però no pot fer"se amb l'ànima d'Euskadi. I sense Euskadi cantant l'oriamendi, el seu projecte d'Estat pot anar"se'n en orris. Ja disposava dels peons per a dur"lo endavant. Suárez "el fill del duc, el que sap torejar" governaria a Castella, Piqué "el que en sap molt més que qualsevol altre, de torejar" a Catalunya, la Guàrdia Civil a Gibraltar, i a Extremadura continuaria Rodríguez Ibarra (la dreta ja no pot parir exemplars tan magnífics). La gran veritat mediàtica del segle XXI és que Espanya és Aznar. Per a concretar"la en un projecte de futur, força sòlid com per a permetre's el luxe de retirar"se de la primera línia política "i dedicar"se a tasques literàries tan vivificants com és ara la de cronometrar els temps que dura la lectura dels contes que agraden a la senyora Botella", faltava únicament obrir una via per a la pacificació d'Euskadi silenciant la veu parlamentària de milers i milers de votants. Però heus ací que els bisbes no volen beneir l'operació. Si el Vaticà no aconsegueix fer"los canviar de parer, i a més a més corre"cuita, Aznar els afuarà un pit"bull. O Pérez Reverte, que no se l'esperen venir i pot fer més estrall. Aquest escriptor de novel·les d'aventures i espasetes mossega com un ca rabiós si no li donen el bon dia en castellà, i ara per ara encara no està classificat en cap de les races perilloses.