Só qui só

Naturalment, li vaig demanar les raons d'aquesta petició i em va sortir per allà on menys l'esperava, ja que en Toni em va confessar que tenia una enamorada per la Península que feia una temporada que li anava un poc esquiva: ni li retornava les telefonades ni li contestava els correus electrònics i volia provar què passaria si li enviava, aprofitant que era el seu sant, una felicitació anònima. Vaig intentar fer"li veure que si ella no anava d'ell, com semblava, que era millor deixar"ho estar. En Toni em va dir que molt bé que gràcies, però que no m'havia demanat un consell sinó una manera d'enviar correus anònims que si sabia com, bé, i si no que ja ho demanaria a un altre. És així que em vaig començar a documentar sobre les possibilitats per fer allò que en Toni volia, i és que, a més de ser anònim, volia poder rebre les possibles respostes, si n'hi havia. Vaig trobar una solució de forma immediata i, a la vegada, vaig anar a parar a una web que em va deixar ben regirat. Aquesta és una web dedicada a reivindicar el respecte a la confidencialitat de les dades personals dels internautes i, per demostrar com està la cosa, et convida que facis una prova, i que no és altra que els donis permís per dir"te allò que saben de tu només a partir d'aquella connexió (http://www.privacy.net). I la demostració és espectacular: ho poden saber tot, des d'on estàs connectat, quin ordinador, quin sistema operatiu, quina versió de navegador, quines pàgines has visitat en aquella sessió i d'altres menuderies que més val no esmentar. Vaig trobar resposta a la comanda d'en Toni i, sobretot, vaig trobar motius per estar ben preocupat i començar a anar molt amb esment respecte de quines pàgines visit i quin rastres vaig deixant en aquesta navegació. Per això mateix no vaig tenir cap mania de donar l'adreça de la web que havia de permetre a en Toni enviar correus anònims (http://sneakemail.com) , això sí, després de recomanar"li que en fes un ús moderat i educat d'aquesta possibilitat.

Una setmana després vaig trobar en Toni que anava més coc-piu i amb les ombres més mortes que mai. Li vaig demanar de noves sobre la seva enamorada i els correus anònims. En digué, de forma molt lacònica que li havia anat bé i malament. Bé amb el primer, perquè ella va contestar immediatament a la seva felicitació. Malament perquè, a la seva resposta ella li demanava qui era i ell no va tenir altra idea que fer servir el poema de Joan Timoneda, que tan bé interpreta Raimon, i que diu «Só qui só, qui no só io,//puix d'amor mudat me só.// Io crec cert que res no sia,// o, si só, só fantasia// o algun home que somia». Total que aquesta resposta havia delatat de forma gaire bé automàtica la seva identitat, ja que ella li va contestar amb un escuet «Ja sé qui ets» i no n'ha tornat a saber res pus, i torna a estar com abans, sense telefonades ni correus. Sense amagar una certa enveja per les seves rampellades d'adolescent, vaig donar un copet d'ànim i conhort a l'esquena d'en Toni i, mentre m'acomiadava, em va quedar clar que tenia mala peça al teler. I és que, sigui per l'electrònica o sigui per la poesia, no hi ha manera de dissimular qui ets. El problema és que encara no he acabat d'esbrinar si això és un avantatge o un inconvenient.