Lluny d'aquí

Chandler deia que quan un novel·lista té dificultats a fer versemblants unes determinades situacions, personatges o episodis, els ha de situar lluny del món habitual dels lectors, els ha de traslladar a marcs exòtics. Estam disposats a creure moltes barbaritats si passen en l'altre cap de món. Això ho sabien bé "i ho saben bé" tots els autors de novel·les d'aventures: moltes comencen en països civilitzats amb unes situacions perfectament quotidianes "i per això mateix creïbles. A mesura que el vaixell s'allunya de les costes del país en qüestió, passen coses cada vegada més extraordinàries. Alguns entesos diuen ara que Casablanca ha perdut una mica d'encant i ho atribueixen al fet que molta gent ja té experiència directa del Marroc. Servidor no sé si totes aquestes coses són vera o no, perquè no crec que hi hagi manera humana de contrastar"les amb garanties suficients. Però diuen i dic, com repetia l'amo en Miquel Sal. M'ha semblat sempre que el Marroc de Casablanca permetia situacions com les que ens conta la pel·lícula no perquè fos misteriós per llunyà, sinó perquè era integralment postís, de tan oriental: això mateix afavoria la mitomaniabilització "vostè perdoni" del film i dels seus protagonistes. (A propòsit de Casablanca, Umberto Eco observava que «quan tots els arquetipus irrompen de forma desvergonyida, s'assoleixen profunditats homèriques. Dos clixés són ridículs, cent clixés resulten emocionants». Però això són figues d'un altre paner, concretament del paner semiòtic). Aquí diria que la pròpia realitat és inversemblant i que s'hauria d'ubicar en escenaris molt llunyans per guanyar credibilitat. La tenim "la patim" de bracet amb la nostra vida, i, tanmateix, no ens l'acabam de creure. No és creïble el grau de masoquisme que demostren els ciutadans de Palma permetent que uns personatges com Fageda/Rodríguez els capgirin la ciutat, la desposseeixin d'història i la facin tan i tan forastera "en el mal sentit de la paraula. Com no és creïble que el nostre paisà Jaume Matas sigui ministre del govern d'un Estat de la Unió europea. És ben mal d'empassar que uns determinats hotelers encara continuïn conflictivitzant les relacions amb els clients i generant mala imatge a compte de l'ecotaxa. O que tanta normativa urbanística permeti la depredació del territori. O que tants pocs hagin decidit tant durant tant de temps sobre allò que afecta tothom. O que... O que un escrit com aquest trobi on publicar"se. On hauria de passar tot això perquè fos una mica versemblant? A no ser que la resignació sigui la distància, com diu la cançó que ho és l'oblit, i tots plegats siguem molt lluny d'aquí. No ho desestimem d'entrada.