El bigoti de Groucho

El nucli del discurs de Bloom, almenys en la seva versió divulgativa, és tan indiscutible per les persones cultivades (ras i curt: les que llegeixen alguna cosa més que anuncis) com engrescador pels amants de les dificultats: la vida cultural llangueix, la cultura com a germen de professions està vivint els últims dies, i la indústria cultural ha esdevingut una excusa perquè algunes empreses organitzin a qualsevol lloc un simposi, una taula rodona o un debat a la televisió, tot resolent"hi amb la mateixa facilitat els problemes d'aconseguir"hi les flors, els conferenciants, el públic i, com últim ítem en importància, el tema. En resum: el gran problema de la cultura occidental és que els supervivents d'aquest estat de coses es posin d'acord, abans d'esvair"se com a gremi, en una jerarquia de creadors i d'obres que s'haurien de salvar de la crema, amb el trist problema afegit que ni tan sols hi haurà una crema. Hi ha un parell de males notícies més: el nucli metafísic de la cultura occidental ha deixat de ser el sentit de la vida i ara rau a aconseguir subvencions, els dissenyadors parlen de Heidegger amb tota naturalitat, els crítics literaris necessiten una mitjana d'un miler de pàgines per carregar"se llibres que, de mitjana, no passen de dues"centes, i la preocupació per l'analfabetisme funcional conviu amb una minoria d'individus que consumeixen cada any trenta vegades més paper del que poden llegir. Alguna bona notícia? Poques: el reciclatge del paper ha fet un servei només comparable al reciclatge de les idees (dit d'una altra forma: cap idea no és completament estúpida, perquè el paper on es troba sempre podrà ser reciclat), i la distància entre els Nobel i el comú dels mortals que com a màxim fulleja els suplements culturals es redueix dia a dia, fonamentalment gràcies a l'esforç que fan molts candidats al Nobel. I una altra cosa, que no sabem si és bona o dolenta perquè és incomprensible: cada dia hi ha menys lectors encara que cada dia hi ha més llibres (els que ja existeixen i els molts que es publiquen). Els serrells: Harry Potter és dolent (del subtipus: a alguns ens agradaria que se'ns hagués acudit quelcom tan dolent), i Internet és molt gran (més que una biblioteca, més que les biblioteques que somniava Borges, més que tot el que no llegirem mai).

Bloom juga amb avantatges (el del coneixement, el del prestigi, el d'una obra"riu), i seria pretensiós criticar"lo: el millor que podem fer és llegir"lo, ni que sigui en les petites dosis de les traslacions periòdiques dels suplements culturals, o llegir alguna de les obres que considera imprescindibles per la cultura occidental i per la cultura humana. (Què és imprescindible és una altra cosa que ni tenim temps d'aclarir ni esperança en posar"nos"hi d'acord). La tragèdia és que, posats a especular, no tothom, ni tan sols la majoria dels occidentals, ni la majoria dels humans, dirien que Shakespeare o Dante són imprescindibles: totes les majories que s'han arrossegat pel planeta ho han fet sense la seva companyia. Bloom ho sap, com tots els qui han sentit una mínima emoció amb qualsevol escriptura, de Shakespeare, de Dante o de qualsevol altre geni de primera o de setena categoria, i fins i tot amb una novel·la de l'oest o amb un diari, perquè només els lectors, i no els crítics, fan imprescindibles els llibres i els autors. I tot el que digui Bloom, o qualsevol guru, és vàlid en la mesura que ens faci llegir més, perquè només la lectura ha fet i continuarà fent immortals els escriptors. No és la situació ideal d'un món on la gent camina pels carrers recitant"se de memòria sonets i llargs fragments de la Divina Comèdia, sinó quelcom molt més semblant al que queda dels milers de frases intel·ligents que escoltàrem de Groucho: la imatge del seu bigoti.