Circuit

Aquests dies passats he fet un curiós circuit cultural fora de qualsevol circuit, i funciona. El divendres assistia a la inauguració de l'exposició homenatge De tot cor "Can Puig, Sóller" i em trobava amb una gentada "mescladissa de castes socials i pelatges ideològics" unida per l'amistat a Margalida Morell, al record del seu marit i al gust per la pintura i el gravat. D'aquesta exposició s'ha de destacar, a més d'en Toni de Cúber, generós amfitrió, les paraules signades per tots els artistes que serveixen de presentació i agraïment. Transcriu: «...oportunitat d'allunyar-nos de les institucions, els comissaris/àries i allò radicalment modern "que fa que molts sofrim d'anorèxia estètica"...». El dissabte cap a Campanet per a escoltar, en el recinte de l'església i vora l'urna d'un sant guerrer importat pel cardenal Despuig, la Camerata de Sa Nostra en tota la seva esplendor. Només arribar em trob, devers la filera 12, el ciutadà Damià Pons que, entre altra conversa menuda, m'exlica la història del sant que ja he oblidat. Més tard, a punt de començar el concert, arribà la consellera Vadell, que es dirigí computada a la primera filera, des d'on sembla que sempre ha suportat els concerts. El diumenge un acte diferent per a la vesprada: la inauguració d'una botiga viver de plantes, a la carretera de Manacor. Cultura mig oblidada, aquesta de les plantes i les nostres relacions amb elles, i, per això, conhorta comprovar la quantitat de gent que la treballa. Entre d'altres, mantenc una divertida conversa amb Eduard Servera, exbatle de Son Servera, empeltador de figueres i, pel que em digué la senyora Armengol, exmilitant socialista. La primera declaració el situa: «ni sé si m'han expulsat del PSOE, però actuaren com ho hauria fet la Inquisició». Puc compartir anàlisis amb ell, o no, però, després de parlar-hi una estona, una cosa em quedà clara: l'esquerra que no traci els seus objectius de manera meridiana donarà pas a la dreta que sí els té. El senyor Servera potser té un caràcter difícil, però els objectius clars i, per tant, allunyats de les conveniències de la nomenklatura del partit, contemporitzadora amb els poders fàctics. Llàstima, perquè el retorn de la dreta populista d'innata tendència a la complicitat amb els poderosos, la mateixa que usà la violència en aquell famós ple municipal (encara sense castigar, per cert), serà una conquesta més d'aquesta suposada esquerra incapaç de saber per a què l'han votada, perduda entre els laberints de l'egolatria. Dilluns, cine, que és més barat, als Renoir a veure una pel·lícula kurda, Escape to paradise, interessant i obligada, ara que la immigració és tema principal. El dimarts, retorn a la Palma de les inauguracions, amb Altair com a nova-vella estació. Les escultures de Caro palesaven una solidesa difícil de trobar en l'ambient. Però ja se sap, les inauguracions són això: una passarel·la i, en el millor dels casos, la promesa del retorn per afrontar l'art com es mereix.