Rajoy i els ultres

Dimecres, a la nit, els carrers de Rotterdam semblaven un camp de batalla. Més de cinc-cents seguidors del Feyenoord, guanyador amb justícia de la Copa de la UEFA, llançaren de tot a les forces de l'ordre públic, i aquestes "que a diferència de les espanyoles són males de treure de polleguera", quan no pogueren més decidiren atonyinar"los. Les imatges ofertes pels diferents canals de televisió són espectaculars. Els ultres celebraren la victòria del seu equip rompent les llunes dels aparadors i girant cotxes, i el govern, o l'autoritat o qui sigui, va enviar els policies a cavall per apaivagar"los. Quan un govern treu els cavalls al carrer, és perquè se sent dèbil o confús o vol dissimular qualsevol de les dues coses. Cal pensar que les autoritats de Rotterdam es trobaven confuses, perquè és mal d'entendre, per a la gent normal, que un grup d'aficionats doni curs a l'alegria destrossant tot allò que té a l'abast. El futbol ha creat aquesta mena d'exèrcits bàrbars, formats per idiotes amb banderes i signes nazis. Les directives, massa sovint comandades per ineptes sense signes que els identifiquin, en tenen la culpa. No conec cap president que hagi prohibit l'entrada dels violents a l'estadi. En canvi, tot sabem de molts d'altres que els han aviciat per tal que donin color ideològic i patrioter a les graderies. La violència s'ha estès a tot arreu. I també ha caracteritzat les darreres jornades de la lliga espanyola. A Saragossa, Vila"real, Tenerife, Madrid, Jerez de la Frontera o Tarragona, s'han produït actes vandàlics força greus, de manera que Mariano Rajoy, en la seva condició de ministre de l'Interior, s'ha vist obligat a cridar a consulta els màxims representants del futbol professional. L'actitud de Rajoy és comprensible. Cal evitar que la violència dels estadis arribi als carrers, però cal actuar amb sensibilitat, ja que tampoc no es tracta d'enviar els guàrdies a cavall contra els ultres, perquè els ultres no són estudiants ni ecologistes, d'aquests de la conferència europea de Barcelona, que paren el cul al cops de llendera com si el cul fos un matalàs. La totalitat dels convocats estigueren d'acord en aquest punt de vista. Aleshores, entre tots, proposaren algunes mesures preventives, entre les quals n'hi ha una que em crida força l'atenció perquè, cas d'aplicar"se, suposaria que els elements violents s'haurien de presentar a comissaria, a l'hora del partit, i no en sortirien fins que aquest no hagués acabat. En el meu poble, els anys de la postguerra, els seguidors de l'equip local solien atonyinar l'àrbitre i els jugadors de l'equip contrari, fos quin fos el resultat. Aquest costum, d'acomiadar a paparres els rivals, es va traslladar a altres actes socials de la vila i la nit dels dissabtes, que era quan els externs s'aventuraven a festejar les fadrines en el carrer Major, sempre n'hi havia alguns que eren apallissats i abeurats a les piques del Pou Nou. Amb el pas dels anys, aquestes pràctiques violentes evolucionaren i s'adaptaren a la sensibilitat de l'època, de manera que perderen crueltat. A què venia abeurar, a la pica dels ases, un grapat de joves que ja anaven ben servits amb set o vuit conyacs? No tenia sentit, si tenim en compte que ja havien assaciat la set. Era més aconsellable sostreure'ls el fanal de la motocicleta o foradar"los les rodes del cotxe amb què havien arribat. A causa d'aquestes pràctiques, del tot reprovables, es produïren infinitat de situacions enutjoses, no cal ni dir"ho. Aleshores, el caporal de la Guàrdia Civil va decidir fer un tomb pel camp de futbol, abans de començar el partit, o per la plaça, la nit del dissabte, i endur"se'n a la caserna els nou o deu cràpules que organitzaven la gresca en contra dels externs. Els obligava a estar d'esquena paret i sense piular fins una hora que ell considerava prudencial, i a continuació els alliberava sense càrrecs. Ara veig que aquest home, que ningú no mirava als ulls no fos cosa que interpretàs la mirada com una insolència i respongués amb una sivellada, anava seixanta anys avançat, en qüestions d'ordre públic, als cervells més privilegiats del futbol. Per arribar a una conclusió igual a la seva, Mariano Rajoy ha tengut necessitat de formar un comitè de treball que anem a saber a quin preu cobra les minutes. El caporal del meu poble, per pensar tant i tant com pensava, no cobrava ni un gafet. A tot estirar rebia l'obsequi d'un pollastre de part d'un pare agraït pel fet que, tenint tot el poder per a fer"ho, no hagués escalfat el seu fill. Ja veis, ara Rajoy estudia la possibilitat d'aplicar els mètodes que el caporal va aplicar i que quatre pinxos de despatx li venen com si fos la cosa més original del món. Res, aquests buròcrates de l'esport no s'han guanyat ni les gràcies. I això que s'han retratat a banda i banda del ministre com si haguessin post un ou de dos vermells. Del caporal del meu poble no sé què se'n va fer. Ben segur que degué retirar"se amb un sou de misèria i amb les mans adolorides d'aferrar llosques a aquell jovent de postguerra, més disposat a bramar que a parlar. Era un incomprès, el caporal, cosa lògica, perquè la incomprensió és la paga que reben els que s'avancen al seu temps. Si Rajoy sent escrúpols de retenir els ultres mentre dura el partit, perquè una mesura d'aquesta mena frega la inconstitucionalitat, li oferesc una altra fórmula per a tenir controlada l'escòria social. Consisteix a responsabilitzar els alteradors de l'ordre públic del seu correcte manteniment. Si ells han de respondre davant la policia de totes les bestieses que puguin produir"se a les graderies d'un estadi, podeu tenir el convenciment que no se'n produirà cap ni una. També, aquest, va ésser un invent del caporal del meu poble. Un geni desaprofitat, sens dubte.