Un pròleg de Salvador Espriu

Record l'especial impressió que em va fer el seu pròleg a Setmana Santa "un cim, difícil de ver d'escalar, de la seva poesia" quan en va aparèixer la primera edició, l'any 1971 (si la meva formació ha tingut la desgràcia de ser autodidacta, he tingut també la sort, a partir dels anys cinquanta, d'anar llegint la producció d'Espriu a mesura que anava sortint). En aquest pròleg s'explica, de manera memorable, la manera com es va anar conformant el llibre, partint d'un encàrrec de l'editor d'una publicació «relacionada amb la celebració de les processons d'aquest període litúrgic a Tarragona». El nucli inicial del llibre, una petita suite de nou poemes realitzada per a l'esmentada publicació, doncs "ens explica Espriu", varen ser uns «poemes de circumstàncies, però potser tota la poesia és, a més d'ambigua i dialèctica, circumstancial».

Supòs que tothom estarà d'acord que el propòsit del poeta de Sinera és el d'acompanyar el lector, de situar-lo davant el seu llibre "unitari com pràcticament tots els seus i amarat fins al moll dels ossos del timor mortis també proverbial", almanco fins a un cert punt. Però això ens pot plantejar un problema molt general: ¿quines són les vertaderes relacions entre les intencions d'un autor i el text que ens ha pervingut de l'obra? Salvador Espriu no podia ignorar que entre el que pretenia fer i el que realment havia fet, hi havia alguna discontinuïtat, hi havia alguna distància. Per descomptat, subratllar ara aquest fet no suposa cap demèrit ni per a l'obra ni per a l'autor. És un fet, senzillament, ens agradi o no. En definitiva, podem demanar-nos: ¿fins a quin punt pot acompanyar-nos un autor a entrar dins la seva obra si no és mitjançant aquesta mateixa obra?

Més interrogants: quan ens explica les circumstàncies que, d'alguna manera, han contribuït a provocar-la, ¿tal vegada no està reconeixent l'esmentada distància? ¿I no serà també aquest el cas quan apunta «potser tota la poesia és, a més d'ambigua i dialèctica, circumstancial»?

És clar que un dels factors que han d'haver influït també en l'autor ha estat el seu indubtable ressentiment davant les mancances de la recepció de la seva obra anterior. No es pot interpretar de cap altra manera la seva advertència sarcàstica que «Setmana Santa és un llibre tan improvisat com, per exemple, la Primera Història d'Esther». Per afegir, tot seguit: «Fóra massa neci i absurd d'esperar que complagui gaire». Tanmateix, ¿el fet que hi hagi un incontestable ressentiment en l'autor "segurament justificat a bastament", vol dir o comporta que hi hagi el mateix ressentiment igualment en la seva obra? ¿És vehiculable el ressentiment per la poesia o pot ser aquesta vehicle per a cap ressentiment? ¿Pot, la parenta pobra, transmetre un ressentiment? Però, tal vegada, ¿no hi ha en Salvador Espriu una desesperança molt major que el seu ressentiment? ¿I no és, en darrer terme, una desesperança gairebé absoluta la que impregna el llibre?

Per altra banda, com s'entén que, en un llibre d'una temàtica tan esquerpa i abstracta, l'autor vulgui que s'hi trobin unes figures familiars "entranyables, sens dubte", dues d'elles monges «de la Presentació de les de Saint-Symphorien de Tours», per molt que hi hagi una relativa connivència amb elles quant a la temàtica religiosa?

A l'hora de plegar, Espriu es refereix al seu pròleg dient-ne «aquesta aparent divagació». Però, per molt que pugui admirar-nos la seva gosadia en voler introduir-nos en el llibre d'una manera tan i tan personal "fins al punt que cal sospitar que sols ell mateix podia ser conscient de totes les relacions o lligams entre pròleg i llibre", tampoc podem acceptar que tot hagi estat una mera divagació, perquè, tot una mica garbellat, podem finalment sospitar que el vertader objectiu d'un pròleg tan notable no ha estat altre que crear un clima o microclima favorable perquè el lector pugui aprofitar la lectura dels quaranta poemes que segueixen.