09/05/02 0:00
TW
0

Jo no és que no pugui dormir pels remordiments i la consciència bruta, com diríem, sinó com segurament li deu passar a qualcú més per la impotència que sent quan veig i conec barbaritats i injustícies que es fan en el meu entorn. No hi puc donar passada d'haver de quedar immòbil. Som una enamorada de la barriada dels molins d'Inca i la seva història. He vist com el millor molí, el principal, el més gran, el que era dels senyors, l'estan esquarterant i venent a trossets. Aquest molí fou deixat a l'església de Sant Domingo i un senyor rector, no sé com, si legalment o il·legalment, això no ho puc dir, no som misser, va començar venent part de la casa, i en el lot hi entrà la torre, que es troba damunt la part que no venia. Ah!, no ho he dit, està arrendat, però això sembla que no era obstacle per a aquest senyor.

L'altre dia s'endugueren el coll de la cisterna, el de la pica i els pedrissos que pertanyien al jardí d'aquest molí. Qualque capritxós sense escrúpols, perquè jo dic que a qui agraden les antiguitats sap el valor que tenen quan estan on els toca, en el seu entorn i amb la seva història. Per cert, aquest jardí surt fotografiat, tant la reixa com el coll, en diverses publicacions, entre elles, Inca fotogràfica. A més, el dissabte 27 d'abril, feren feina de pressa per intentar que no es notàs. Pujau ara i veureu. Fa pena! I jo em deman, el bunyol que han deixat allà, el comprador/a el voldria tenir a casa seva? La inquilina té un gran disgust que no fa més que agreujar l'asma que pateix.

Jo dic, si és que realment es podia vendre, per què no tot complet? Sense esquarterar-lo, simplement un canvi de propietat. Aquestes són les coses que em lleven la son. Dues històries, per una part humana, la situació d'aquesta senyora gran, i per l'altra, la que jo en diria l'espoliació a la nostra història.

J. M. B. Inca.