Espanya i Felanitx

Dissabte passat, mentre feia una primera fullejada a aquest diari em vaig dur un bon ensurt amb un titular que deia, literalment «Espanya i Felanitx, a la recerca del seu miracle». He de dir que l'esglai va baixar una miqueta d'intensitat quan vaig reparar això de «seu», doncs no em podia imaginar que el mateix miracle servís per arreglar, així d'una tongada, els problemes dels dos indrets. Una vegada aclarit que només es tractava d'una simple coincidència temporal en la recerca de solucions, vaig quedar mig conformat, encara que no gaire. Tanmateix no vaig poder evitar recordar una esplèndida escena que vaig tenir l'oportunitat de viure, en viu i en directe, els meus primers anys d'estudiant per Barcelona, ara en fa una bona partida, encara que no tants com molts mal pensats podrien arribar a creure. El fet es va produir en una d'aquelles memorables, per tantes i tantes raons, travessies nocturnes de Palma a Barcelona, a bord dels encara més memorables vaixells tipus Cangur de la Transmediterrània, en el quals els diferents bars anaven tancant d'acord amb la classe a la qual estaven destinats a servir. Així, primer, cap allà a mitjanit, tancava el de classe turista. El de primera classe tancava a la una, i la discoteca de la coberta superior tancava a les dues. D'aquesta manera un pintoresc grup d'estudiants felanitxers, liderats per dos professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, i també felanitxers, vàrem anar de bar en bar, on ens hi estàvem fins l'hora de tancar, tot consumint, al menys, una botella de cava en cada un, convidats, és clar, pels dos professors. L'ocasió s'ho pagava, atès que havíem coincidit en aquella travessia post vacances de Nadal, estudiants de medicina, d'arquitectura, d'economia i de matemàtiques. Matèria que era també la d'un dels professors, en tant que la història era l'especialitat de l'altre. La conversa era, naturalment, d'un elevat to político-nacionalista, un tema que, tot i la dictadura franquista encara vigent, no era tan mal vist com ho és avui en dia, sempre que no es tracti del nacionalisme espanyol, el qual, evidentment no ens ocupava ni preocupava aleshores gens ni una mica. Després d'haver analitzat diverses receptes i solucions per arreglar el món, ja anaven per la quarta o cinquena copa de cava cadascun i pressentíem que la discoteca era a punt de tancar. El professor d'història es va aixecar i amb un dels seus posats histriònics característics, va anunciar que ja tenia la solució per a tots els problemes que havíem tractat. Solemnement, acompanyant la seva veu amb gests esponerosos i teatrals va reclamar: «que Espanya es faci independent de Felanitx», afirmació que fou immediatament aclamada majoritàriament. El meu primer instint va ser, dissabte passat, anar a esbrinar si el miracle del qual parlava el titular del diari es referia a aquesta solució. I no, encara no. En un tres i no res, totes les meves elucubracions es varen ensorrar. Es tractava d'un tema molt més important i essencial: el futbol, sempre el futbol. El titulista, segurament mancat d'espai, s'havia estalviat els articles determinats que haurien dissipat qualsevol dubte, ja que si hagués escrit «L'Espanya i el Felanitx», no hauria generat cap confusió sobre l'entitat i context del miracle al·ludit. És ben curiosa la feina del titulista de diari, poc reconeguda i que, de tant en tant, ofereix petites obres mestres. A mi em té robat el cor un del diari «El País» que assegurava que s'havia identificat «el gen que hace florecer los capullos». Titulars a part, de vegades els diaris també ofereixen notes genials en d'altres seccions de poc prestigi literari. Sense cap casta de dubtes, el més espectacular que he vist fa poc estava en un anunci per paraules mitjançant el qual una empresa constructora d'àmbit estatal demanava un encarregat d'obra que havia de reunir els requisits, i cit literalment, «Inútil, sin referencias». Ja ho veuen, unes vegades per posar-hi comes que no toquen, i d'altres per llevar articles necessaris, la gramàtica juga males passades. No res si tot el que fan és servir com a petit divertiment, encara que moltes vegades retratin millor la realitat que un titular correcte.