Sorpreses

Sembla que hem perdut la memòria històrica i ningú no es recorda, dels nostres petits imams, rectorets o vicaris de poble, vermellencs de galtes, que al seu pas es desfeien amb capades, besades a l'anell i altres mètodes d'adoració diürna. El mateix demiürg que t'estenia un certificat d'haver"te confessat, requisit fonamental "com ara una còpia de la declaració de la renda" per poder"te menjar les panades amb tranquil·litat i entrar descansat al regne del cel. Ningú no se'n recorda ja de les preceptives avemaries abans d'anar a dormir, o sona a serial americà el rés a la taula, quan abans era un ritual que es donava a totes les cases. O els rosaris, passats amb contricció, la tele apagada, la ràdio també, tots els santíssims dies de la llarguíssima quaresma. Ni de les filles de Maria i altres puritanes que exercien d'acusació particular quan descobrien que un bergantell i una bergantella sentien la tibada dels cossos frec a frec. O també de privar"nos d'anar al cinema el divendres sant per part d'una generació, viva encara, que ara balla i balla i torna a ballar als clubs de la tercera edat i no mira si és divendres o si és sant, la qüestió és ballar no fos cosa el metge, per manca d'exercici, els trobàs una gota més de colesterol. De confessors que et demanaven, com una obsessió si t'havies tocat o no i no en parlem si t'havies tocat i tacat. Ningú no es recorda d'això. És clar que algú pot pensar que això suposa un endarreriment cultural i de mentalitat respecte als patrons que guia occident. És legítim de pensar"ho, sobretot si establim una regla de tres amb el nostre passat i convenim que érem o ens feien ser fervorosament religiosos perquè portàvem un endarreriment econòmic i social respecte d'Europa. Però també podria ser un símbol de preservar la seva identitat, de perpetuar"se com a poble, de dir no, no al mestissatge, sinó a la llei de l'embut, a la llei de l'embut que dicta el més poderós, el que té més diners, el que marca les pautes. També sé que aquest pensament pot ser del tot retrògrad sobretot si pensam que Franco, a qui podríem atribuir el nostre catolicisme militat, ens volia preservar, volia que fóssim la reserva espiritual d'occident. Tot és possible.

Tanmateix, la situació és complexa i crec que qualsevol judici que es pugui fer que no comporti un coneixement profund de la societat musulmana, del seu llibre sagrat és una somera declaració d'intencions, d'exhibició de prejudicis. Posats a jutjar, ens podríem mirar a nosaltres mateixos des de l'altre cantó, del cantó on s'escandalitzarien, o com a mínim se sorprendrien, de veure que aquí batejam els fills i els feim combregar i ens casam hipòcritament, sense posar un peu mai més a a l'església, amb connivència de la Cúria, i per rematar el clau ens entonam uns funerals d'allò més vitencs, amb panegírics inclosos si pertoca. Fins i tot, algú podria també jutjar la jerarquia eclesiàstica: per què anatemitzar el condó, la píndola, l'avortament o la participació de la dona en els ministeris de Crist quan la dona forma part paritària de la societat i la píndola, el condó i altres contraconceptius són moneda corrent... Però sembla que només som nosaltres els qui tenim capacitat de sorprendre'ns.