Importen els partits, no el Pacte

Quan se parla amb gent que està queixosa de l'actuació general del Pacte de Progrés, si se grata una mica sol surar sempre l'argumentació que «assa partits per entendre's...». És vera. Existeix aquesta desunió o, si més no, manca de solidesa global que ha fet esclatar divergències profundes entre els partits, que condueixen irremeiablement a aquesta percepció social de feblesa, paradigmàticament representada pel president Antich que pareix perdre les forces en intentar aconhortar ara UM, suara el PSM, després EU, més tard Els Verds i que lluita contra el elements, quasi més dedicat a apagar focs que a fer de president. Bé, cadascú tendrà l'opinió que tengui sobre el particular, però és innegable que una de les raons de la mala imatge del Pacte és aquesta desunió, la qual serà més intensa com més s'acostin les eleccions. Però el problema no és que existesqui, la desunió. Sinó que s'hagi volgut vendre la idea que això era un pacte sòlid entre iguals, l'objectiu comú dels quals era un projecte quasi més de «moviment» polític i social que no d'interessos acaramullats de partits. Que era més important el projecte comú, el Pacte, que no els interessos de cada partit. I que aquests, si tenien diferències eren de matís i, a més, enriquidores. Així se presentà el Pacte a la societat quan Francesc Antich demanà la investidura al Parlament: «...deixin que ho digui ben clar, perquè aquesta serà una de les claus del nou Govern i de la legislatura que encetam: aquesta pluralitat, lluny de ser un inconvenient, és el nostre principal valor. És l'eina més eficaç i representativa....». En els mesos i anys següents el president (i gairebé tots els membres del Govern) han insistit moltíssimes vegades en aquesta argumentació. Però el fets no els han donat la raó. Al contrari, han demostrat la realitat: la manca d'unió que ha compromès greument l'«eficàcia» executiva i, sobretot, han fet volar pels aires qualsevol aparença de ser una eina «representativa», com ho demostra que el partit més petit, UM, és el que més mana. La intenció en donar aparença de solidesa i unió era inevitable al principi. I comprensible perquè l'argument opositor del PP era bàsicament que no hi havia res en comú en el Pacte excepte ser un acord anti-PP. Però la insistència a fer creure el miratge ha resultat ser un error. Qui se'l va creure, ara se sent enganyat. El problema fonamental no ha estat que esclatassin les divergències, sinó que s'han volgut amagar. Així, el votant que se va creure que el més important era el Pacte i no els interessos respectius de cada partit, necessàriament s'ha de sentir decebut al veure que en allò que marcarà la legislatura (política urbanística, ecotaxa...) les divergències han provocat feblesa general, imatge de no saber què se vol exactament i anar pactant secretament i de manera improvisada per sortir del pas. Potser hauria estat més hàbil, i sens dubte més honest, reconèixer allò que ara comencen a reconèixer privadament: que són els interessos de cada partit els que manen, i que, efectivament, no era un acord entre iguals, sinó marcat per la capacitat d'UM de donar el poder a la dreta o a l'equerra i que, per tant, s'ho cobra. Un responsable d'EU fa poc reconeixia al suprasignat que dins el seu partit això no s'havia entès i que, ara, provocava moltes tensions. Si els càrrecs orgànics d'EU (i òbviament passa el mateix en els altres partits) s'estranyen i irriten, què no han de fer els votants que encara han tengut manco informació? Per ventura si no s'hagués volgut fer creure la falsa unió i s'hagués anat acceptant (per exemple amb un organ de govern del pacte que evidenciàs com són les coses) la realitat, tot hauria estat diferent i el desànim que ara se veu entre els votants no seria tan intens. És per demés, la història demostra que els experiments unitaris (que és així com se va voler vendre el Pacte) fracassen sempre. Ja ho va dir el 1976 Fèlix Pons, en el si de l'Assemblea Democràtica de Mallorca, quan el PSI i PCE demanaven actuacions conjuntes: «no ens enganyem, el que importa són els interessos de cada partit, no de l'Assemblea». Doncs això. No ens enganyem. El que importa són els interessos de cada partit. No els del Pacte. I és legítim que així sigui i si se reconegués, se podria lamentar però ningú no se sentiria enganyat. El problema és que ens hagin volgut enganyar.