Quadern de viatge

Dilluns, 25." Tenc per costum defugir els temes locals, no perquè els cregui privats d'importància, car són, a petita escala, el reflex dels problemes que assetgen la societat per tot arreu, potser en un entorn més proper, més reduït, sovint més mesquí, però no menys empipadors pels ciutadans, sinó perquè la política local ha esdevingut un planter de petites, ridícules voluntats que desitgen surar en un terreny que han fet malbé a força de tenir"lo en guaret. M'avorreixen terriblement les ambicions de curta volada que troben aixopluc en la mediocritat i en la minsa notorietat que els proporciona sortir, en una foto de mig cos, a la premsa local i, tanmateix, les pardalades abasten àmbits familiars, restringits, de capella o de partit, la transcendència de les quals no arriba a grumeig de tertúlia de cafè. Els errors dels dirigents no fan perillar la vida de les ciutats, ni els ossos de la seva estructura social, només les fan incòmodes, lletges, desposseïdes de la personalitat que un temps les va distingir, acumulant segles a les parets. A més, els pobles són, per a les persones que els habiten, com una malaltia congènita i crònica que han de patir amb resignació i resignadament accepten els desencerts i la mala gestió. Amb freqüència, els ciutadans perseveren en l'error de l'elecció i he pogut comprovar que tenen una capacitat immesurable de resistència, de conformació, àdhuc de submissió. Inca, la ciutat que patesc, mai no ha estat un exemple singular de bellesa arquitectònica. Hem maldat, i ho hem aconseguit, per esbucar tot allò digne de ser conservat i hem substituït el caràcter de les construccions per edificis que són un atemptat a la sensibilitat, si bé és cert que la mirada s'avesa al paisatge devastat, a la grisor d'unes llambordes que els arbres no verdegen. Això no obstant, fins no fa gaire, Inca era una ciutat fàcil d'habitar, dotada d'una certa tranquil·litat i amb una qualitat de vida acceptable. Han bastat prop de dues legislatures i uns equips d'incompetència eficaç per aconseguir fer"la inhabitable i caòtica, d'un mal gust provincià a mig camí entre la decadència postindustrial i l'estètica dels nous rics. La circulació se'n du el premi al malencert, fruit de la manca de rigor i d'anàlisi, de planificació, de mesures eficaces i adequades. En una situació de desordre, tothom s'apodera del carrer sota qualsevol pretext. Posen una barrera, dos palets, tres caixons de sifons o un cotxe de través i tanquen la via pública al trànsit per fer"ne un ús privat i particular. Travessar Inca de cap a cap ha esdevingut una carrera d'obstacles. Sèquies per soterrar cables que deixen esventrat l'asfalt amb trinxeres per una guerra perduda, camions que descarreguen materials de construcció, serveis del propi ajuntament que no escatimen molèsties als vianants, voravies convertides en trampes per fer caure els vells i rompre'ls el ballador perquè no puguin ballar a les festes de la tercera edat. Inca és un desastre de dimensions paoroses, potser no pitjor que altres nuclis urbans, però és el que jo sofrec cada dia. És la nostra creu ben merescuda per consentir que uns ineptes dissenyin el nostre futur.