Tres imatges

En pocs dies n'he resseguit una mena de tríptic. Des dels Estats Units ens han fet palès com el fiscal general, John Ashcroft, té, entre molts altres poders, el d'obligar algun funcionari a cobrir amb una tela negra els pits d'una estàtua que "segons ha dit" l'imprecava i molestava cada dia en passar-hi a la vora, al saló d'actes del Departament de Justícia. La Federació Internacional de Patinatge ha ocasionat "sense voler" que vegem algun parell de cames femenines (res més), acompanyant la notícia que a partir d'ara els jutges puntuaran negativament «les figures (dels patinadors, hom suposa) que es considerin sexualment massa suggestives». La millor, emperò, ha estat poder veure la presidenta del senat, Esperanza Aguirre, en ser rebuda pel president del parlament iranià, Mehdi Karrubi: la primera llueix un bon mocador al cap, més que un mocador una mena de bufanda que li oculta tot el cabell tret d'uns flocs rossos del serrell, i l'altre amb un bon turbant. Anem amb la interpretació. Si els americans s'afanyen per tapar els pits de les estàtues (i d'altres parts del cos, un cop envestida la feina: també hi han tapat una propera estàtua masculina), la cotització de les empreses que filen teles negres pujarà, sens dubte. Els patinadors (sobretot les patinadores) potser no en compren gaire metres, però el mercat iranià promet llargs anys de llargues túniques, unisex, o gairebé, amb un clar predomini d'aquest color, tan tradicional en l'antiga mesopotàmia i voltants, com a mínim. I això rai. Amb tanta serietat com en els dos casos anteriors, crec sincerament que un càrrec públic occidental no ha de cobrir-se el cap, en cap cas, en cap visita oficial. Si es tracta d'un viatge privat, o d'una visita a una mesquita, en podríem parlar, i no ha estat el cas. Perquè la condescendència podria ser entesa com l'acceptació que és possible racionalitzar allò irracional i irracionalitzable, i no estem en condicions de permetre'ns aquestes alegries. Els ciutadans occidentals hem aconseguit la llibertat de vestir-nos com ens dóna la gana, i això ha de ser explicat i defensat aquí i a Teheran, particularment a Teheran, on aquesta llibertat no existeix. Aquí aquesta llibertat ja la defensen altres, i no és tan precisa la col·laboració de la senadora Aguirre. No sé si és gaire políticament correcte, però algú hauria de cridar, de viatge cap a Teheran, alguna cosa semblant a: Mocador no, escot sí.

Clar que tot és qüestió d'interpretacions. John Ashcroft ho resumiria, possiblement, en tres esquitxos: això de les estàtues és el principi, les patinadores com més quietes i tapades millor, i els iranians que no creguin que tot anant de negre s'escapoliran de l'ull de l'imperi, que tot ho veu, sobretot en blanc i negre. I els jerarques iranians si fa no fa el mateix, amb matisos: el que haurien de fer els americans és tapar totes les estàtues i, ja que hi són, dinamitar-les (com han fet els afgans, sense anar més lluny), això del patinatge hauria d'estar tan prohibit com el gel al desert (que ja ho està, sàviament prohibit), i la senadora espanyola ja fa bé de mostrar als europeus com seria el futur si depengués de nosaltres. Ho veuen com les imatges ens exigeixen una interpretació? Encara que només sigui per contrastar-les amb els altres, hauríem d'apressar-nos en interpretar totes aquestes imatges, aparentment anodines, que trobem als diaris. Mentre puguem, és clar.