L'ensenyament com a símptoma

En la visió messiànica d'Espanya, Aznar està actuant més o manco igual que ho fan els presidents dels Estats Units quan renoven el primer mandat, i saben que el segon és el definitiu perquè no hi ha tercer possible. És a dir, és quan impulsen les polítiques que marquen més la seva presidència i se senten actuant per a la posteritat i la història. Aznar apura aquesta segona legislatura volent deixar un llegat de ferro que, com està segur que el seu partit tornarà a guanyar almanco una nova legislatura (2004"08), quedarà blindat el suficient temps com per fer realitat la visió d'una Espanya que ell sent que reconquereix a marxes forçades. No és només allò del patriotisme constitucional (que, per cert: l'aprovat pel congrés del PP té tan poc de tal cosa com que és exactament el contrari, però això és una altra qüestió), sinó tot el desplegament de recursos polítics instrumentals per fer realitat allò que és l'objectiu perseguit: l'homogeneïtzació acrítica del conjunt social per a gaudiment d'una minoria. Cap aquest objectiu van les privatitzacions (que no liberalitzacions) empresarials, el control mediàtic, judicial i la ferotge ofensiva contra els que discrepen (PSOE, nacionalistes...), i, entre d'altres moltes, també el conjunt de reformes que des del Ministeri d'Educació s'està duent a terme, que són la llavor més efectiva del que ens preparen per al futur. La política educativa és marca de la casa de qui governa. Pertot. Aquí, a Balears, és vera que el Govern té competències, com tots els autonòmics, però també és cert que està molt condicionat, i fins i tot determinat, per un cúmul de circumstàncies internes: sociologia balear conservadora, poderoses empreses d'educació que són un poder fàctic que actua intensament sobre la conselleria, pactes entre els partits governamentals... i externes: bàsicament que el marc general educatiu el posa Madrid. Mentre el Govern nacional actua amb determinació, i el balear fa el que li deixen o vol, que no és gaire, la realitat de l'educació illenca mostra molts símptomes preocupants a les escoles. Els episodis de delinqüència o, si més no, de greus faltes de disciplina se succeeixen cada curs i l'únic objectiu, ja, que hi ha és que els mitjans de comunicació no se'n facin ressò; la tecnologització general i efectiva de l'ensenyament és un somni tan virtual com el finançament adequat; la fuita de joves cap a feines de tan bona remuneració actual com d'improbables possibilitats de futur professional és constant i creixent (i de nul rendiment social per al futur); el nombre d'estudiants universitaris és massa baix; la valoració social de la professió d'ensenyant cau en picat, enmig del menyspreu dels que veuen (molts pares) en el professorat poca cosa més que uns privilegiats que cobren massa i tenen massa vacances per tan poca feina; el respecte piramidal (i recursos legals per fer-lo efectiu) essencial en tota educació entre el que mana i ensenya i el que obeeix i aprèn, és un record del passat; l'abisme socioeconòmic entre centres privats i públics se fa cada any més gran; els plans d'estudi no responen al que és socialment necessari... El panorama descrit, evidentment, no és igual pertot, però respon al que no pocs professors de centres educatius públics i privats s'enfronten diàriament.