Sortir de l'armari

Una de les persones que ha sortit de l'armari, amb el seu afany continuat d'exhibicionisme, ha estat la presidenta del Consell Insular de Mallorca que, ocupant la seva posició privilegiada d'enclusa que tanca un complicat i fràgil engranatge polític, ha llançat una de les més estultes campanyes publicitàries de l'erari públic per promocionar una cantant que a hores d'ara és més coneguda que la pròpia presidenta del CIM. Tanmateix, més enllà dels euros que pot haver costat la campanya i del rendiment efectiu que se'n pugui haver tret, només 150 persones han fet ús dels telèfons en un dia, el més simptomàtic són les consideracions que se'n deriven. Aquí hi ha la vertadera sortida de l'armari. Per una banda, ha quedat bastant ben clar, per si no era ja de domini públic, que la presidenta del CIM per assolir presència mediàtica tant li és sortir amorosint entre les galtes una porcelleta negra al mercat de Sineu, com fer l'ullastre esbrancat damunt el maridet encès del Bisbe Campins o intentar captar l'atenció de la immensitat de gent que viu d'esquena al CIM. Aquest ha estat l'interès d'aquesta campanya, no fer la samaritana, ni tampoc posar na Chenoa com a exemple de lluita, afany de superació i de sacrifici, amb què voldria que s'impregnàs la joventut mallorquina, com així ho ha volgut justificar/dissimular. Les cunyes radiofòniques en castellà, en emissores fins i tot hostils a qualsevol cosa que faci olor d'ampliar l'ús social del català ho han posat de manifest. Ha intentat entrar, o com a mínim deixar la seva tarja de visita, a milers de cases on no hi podria entrar de cap altra manera. D'altra banda, també ha exhibit, tan impúdica com explícita, una altra cosa "aquesta sí que la sol dissimular una mica més" que no és altra, si la popularitat o el mercat de vots ho requereixen, que amagar sota les randes del rebosillo la tènue mallorquinitat que impregna aquest partit polític. Sembla que ho ha dit d'una forma ben clara que la mallorquinitat no es guanya només amb normalització lingüística. I per ventura té una mica de raó si, per exemple, sense moure'ns del terreny de la normalització lingüística, la presidenta del CIM empràs el seu glamour, que el té, la seva capacitat de convocatòria, que també la té, per emprendre, o haver emprès una acció mediàtica en favor de la llengua catalana d'aquest abast o si hagués intentat, com a mínim "model d'integració pansit", que na Chenoa enregistràs Sor Tomasseta o preparàs tot un repertori ad hoc per actuar a la seva festa particular, la del 12 de setembre.

Crec que aquesta sortida de l'armari ha deixat ben clara una cosa: que la mallorquinitat d'UM, el puntal on suposadament estalonava la seva vertadera raó d'existir, és tan feble que no resisteix el més mínim cant de sirena i només la fragància insinuada de les llenties estantisses els fa pujar fins a límits insospitats la síndrome de la venda. Si la sortida de l'armari del vicari de no sé on del Camino només ha servit per mostrar-lo tal com és però en res no ha fet canviar les estructures ni la inèrcia de la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, em tem també que la sortida de l'armari de sor Maria Antònia Munar només haurà servit "pels qui encara, per miopia o per mercenarisme no se n'havien adonat" per mostrar quines són les íntimes conviccions de la presidenta del CIM. Tanmateix el seu gest tan heroic com inútil no ha fet "només 150 persones han acudit al seu reclam" canviar les inèrcies d'un poble que viu d'esquena a moltes coses, que, dissortadament, passa de moltes coses.