Climent Picornell

Però, ja diuen que l'èxit de les coses depèn de si es manifesten en el moment oportú i que caiguin bé, amb la paraula adequada. Si és així, la gent, la societat, els polítics, els experts, les assumeixen, cada un a la seva manera, i tiramilles. No sé si la senyora Brundlant, quan presentà l'any 1987 el famosíssim informe «OUR COMMON FUTURE» (El nostre futur en com) del qual hi penjava la paraula sostenibilitat, aplicada al processos de desenvolupament, era conscient que inaugurava una nova etapa de denominació de les coses de quasi sempre, amb una nova mirada, una nova etiqueta, que compraria molta de gent... més. Una cosa tan de sentit comú com satisfer les necessitats del present sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. Una cosa semblant "en referesc a la fama i al màrqueting" passà amb els informes dels Meadows pel Club de Roma (1972), que titularen «Els límits del creixement». Un informe fet bàsicament per a empresaris i pagat per multinacionals del qual s'apoderaren els governs, els progres, els ecologistes, els acadèmics, durant anys i que gestà el temible, per alguns, «creixement zero».

Ara al Fórum per a la sostenibilitat de les Illes Balears, que ja ha celebrat la seva primera Jornada, una bona munió d'experts, entre els quals hi havia un bon grapat d'amics i coneguts, posaven bé la cosa al president Antich que ja hi va anunciar la redacció d'un «Pla d'acció per a la sostenibilitat de Balears», fins a l'any 2012. Un bon any, no massa lluny. Ja se sap el que deia el genial Keynes, a l'hora de fer previsions i planificacions pel futur: «A llarg termini tots serem morts». Coses del «Pacte de progrés», dirà més d'un descregut. Idò, no. La senyora batle Nájera, la margarita de Calvià, ja fa molts d'anys que té esment en l'Agenda Local 21, variable local de la sostenibilitat global. Ja coneixen l'aforisme, «Think globaly, act localy»: Pensa de forma global, actua de forma local; o sigui, està bé salvar les balenes i la biodiversitat brasilera, però actua també al teu barri o territori i vigila, per exemple, la teva aportació personal al forat d'Ozó. Calvià, el municipi més insostenible, amb el pla de sostenibilitat més gruixat i experimentat que conec. I ben fet. I parlant de l'apropiació del concepte, el govern del PP, el darrer d'en Jaume Matas, vull dir el passat, això del darrer, sembla una premonició de «lapsus calami», va usar el concepte sostenible de forma extensible i incommensurable. Agafin sinó tota la paperassa que generaren les DOT, uns documents amb molta de fotografia i la paraula sostenibilitat com a leit-motiv. Sí senyor, fins i tot hi figuren un parell de cents, tal vegada no tants, d'indicadors de sostenibilitat, ves a saber calculats per qui. Per algun expert en sostenibilitat. No n'hi deu haver tants. El cert és que quan les Directrius d'Ordenació Territorial anaren al BOCAIB, la paraula havia desaparegut. I el turisme, té sostenibilitat particular? Evidentment. I congressos i aportacions sobre la sostenibilitat turística, sobretot a les àrees i illes petites i més bones d'espenyar pels turistes. Ja a Lanzarote, 1995, es va fer una conferència mundial sobre El Turisme Sostenible, amb l'edició de la «Carta del turisme sostenible» i, més recentment, la Conselleria de l'ecotaxa ha pagat un bon informe, que es pot consultar a la seva WEB, sobre indicadors de sostenibilitat turística.

No coneixen, per dir alguna cosa, la publicació «Mallorca Sostenible» (en catalán, castellano, inglés, aleman)? Idò, com en totes les coses que es generalitzen massa o massa aviat, s'entra dins les àrees de llum i d'ombra. Què vull dir amb això? Que tohom es posa a vendre sostenibilitat i s'ha d'anar en compte de què es compra. La reflexió em ve suggerida per la brega que comtempl entre dos gran experts sostenibles. Alan Collins, en el seu article sobre «Desenvolupament turístic i capital natural», dóna una passada a la majoria d'experts en sostenibilitat i demana criteris sòlids de... sostenibilitat. Molt poc temps després, tot té la seva torna, la professora Marina Velokova (que malgrat el seu nom, ensenya a la George Washington University), publica als Annals of Tourism Research: «Quant de sostenible és el turisme sostenible»? Ho demana a Collins. Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Què entenem per «capital natural constant sostenible»? Com es mesura i en quines unitats el deteriorament de la natura? Què vol dir exportar turisme insostenible a destins veïns? Si els he de ser franc m'encanten aquestes bregues de bugaderes a revistes científiques, sempre que el baldat no sigui un servidor. Són un bona via per fer-se expert en fintes i altres formes de perdurabilitat. Ara bé, i en resum i malgrat tot, em sembla de gran utilitat la sostenibilitat com a referència, tot i que el to d'aquest escrit pugui semblar el contrari. I la reversibilitat? Una altra tat. Reversibili... què? Em demanà un veí a una d'aquests trobades d'experts que es munten de tant en tant. Un famós arquitecte exposava, en aquell moment, la seva teoria sobre la reversibilitat: «S'han de marcar sobre el territori de les illes Balears els desastres més grossos i aplicar-hi un pla de reversibilitat, a fi que tornin a ser el que eren abans». El meu veïnat, un home de seny, ferit en mil congressos i fòrums, avesat a bregar amb experts de tot pelatge i amb científics giracassaques, em comentà: «Aquest que xerra ha cobrat per embrutar i ara vol cobrar, també, per fer net».

Tal vegada la seriositat...