01/02/02 0:00
TW
0

Alguns quilòmetres al sud de la ciutat algeriana de Tindouf, als campaments de refugiats saharaians, a devers cinc-cents quilòmetres de la costa, i enmig d'un desert pedregós, hi viu un pescador. Salek és un saharaià de pell negra. Acaba de fer els seixanta anys, però els vint-i-cinc anys sense veure la mar l'han convertit en un home vell. Narra els fets de la seva vida amb dispersió i amb incoherències, però és capaç de traçar un relat ben precís de les seves sortides a pescar, quan treballava en el que ell anomena una faluga, un vaixell de pesca propietat d'un espanyol. Com qui reviu el moment, explica les sortides de matinada, les nits enmig de la mar, i descriu les diferències entre tres o quatre modalitats de pesca. Salek parla un espanyol entrebancat, però és capaç d'esmentar sense cap equivocació més d'una dotzena de noms castellans de peixos atlàntics. Els seus records arriben des de Dajla, una localitat costanera que el colonialisme espanyol coneixia com Villa Cisneros.

La biografia de Salek és la biografia de milers de saharaians que varen viure la l'entrega de l'antic Sàhara Espanyol al Marroc quan ja eren adults: varen abandonar el país on havien crescut i varen crear un món precari enmig del no-res. Com tanta gent de la seva edat, té els fills dispersos per Algèria i a Mauritània. Una vegada establert als campaments, va fer feina de cuiner en un centre de recepció per a cooperants i visitants. Ara ja no li poden confiar la cuina del centre, però no se'n pot anar d'un recinte que és el seu món. Hi passa els dies, mig ajudant en la neteja mig matant les hores en la companyia de les persones que roden per allà. La vida ha volgut que un dels seus amics més propers sigui un marroquí que també fa feina en el centre: els presoners de guerra dels saharaians dormen en un edifici que fa de presó, però de dia fan diferents tasques pels campaments, coneixedors que ningú no pot fugir d'un desert. Salek també cerca la companyia dels cooperants. Amb Núria, una infermera valenciana, han arribat a un curiós acord sense paraules: ella seu a la seva taula, escrivint a l'ordinador, i ell seu al llit del costat, mirant-la sense destorbar. Quan Núria és al campament, cada capvespre passen així una o dues hores de silenci.

Un fill de l'antic propietari de la faluga de Dajla se'n recorda bé de Salek, que va créixer amb ell com una mena de germà gran. Fa un temps que li parla d'anar a viure amb ell a Móstoles. Té lloc per a ell a casa seva. Ara, està a punt d'aconseguir la documentació necessària. Salek està il·lusionat amb la idea de viure als voltants de Madrid. Parlant amb ell, algú li diu, amb l'ànim de reforçar-li aquesta il·lusió: «Quan siguis a Espanya, algun dia podràs anar a veure la mar». Salek sembla sorprès pel comentari. «Algun dia no, cada dia. Aniré a la mar cada dia», respon.