Les tavelles de la memòria. Martí Ferriol

Una de les coses que ens ensenyaven de ben petits a ca nostra, a ca'n Sabateret de Sineu i pertot arreu, era que, passàs el que fóra a cal veïnat, el primer deure nostre era: si es tractava d'una alegria, compartir-la, i si succeïa una desgràcia, ajudar si podies, i si no, cadascú a ca seva i callar.

Va ser el que vaig aplicar religiosament l'any 1992, quan l'amic i un temps veïnat Martí Ferriol de ca'n «Filau» va ser aglapit en una presumpta estafa de devers 4.000 milions de pessetes, feta al multimilionari Kuwaitià que havia dipositat en ell tota la seva confiança durant molts anys. Consti que aleshores jo ja publicava en premsa articles d'opinió, i es tractava d'un tema ben recurrent amb tota evidència. Vaig trobar que havia de callar. Ho vaig fer. No me n'he penedit mai.

En Martí «Filau» va nàixer a cent metres curts de ca nostra, ell al carrer de l'Hospital i jo al de Sant Josep. El record com si fos ara mateix arribant de foravila les horabaixes d'estiu, carro i bístia, suat i amb pallús als cabells, de vegades en companyia de son pare, l'amo en Biel, un dels homes de mirada més freda que he conegut mai, que venia sovint per la nostra fusteria a compondre el mantí de l'arada o un mànec de gavilanys. Mon pare era el fuster «de la casa», com es deia aquell temps i moment.

Quan succeí la desgràcia (desgràcia va ser, creis-me), jo ja feia molt temps que no el veia. Ell havia après idiomes els vespres, per lliure, amb allò dels discs de la CCC, a més de rebre unes classes puntuals de l'amo en Tomeu «Tintorer», poliglot sineuer que morí fa poc i que no els aprengué a CCC, els idiomes, ho va fer a ca'n Mir, la presó de Ciutat. Havia desaparegut del panorama vilatà en Martí. Crec entendre que va fer de cambrer devers Ca'n Picafort, per llavors començar a trobar gust a allò de: sé un que té un bon solar per vendre a tal lloc, a tu et convendria, bon preu, bona situació. O el contrari: conec comprador per a una casa d'aquests indrets, que en saps cap de venal?

Després passaren un bon grapat d'anys i desconec on se ficà, ni com, ni per què. I si ho sé m'ho engolesc. El que sí sé és que manejava una brutorada de doblers, que quan anava a l'OP de qualque banc era atès directament pel president del consell d'administració, i capades i don Martí per aquí i don Martí per allà deçà, que presumia (i potser podia fer-ho) que els alts càrrecs polítics, tant de la dreta com de l'esquerra li menjaven dins les mans, que vés a sebre per quines cinc-centes va arribar a ser fins i tot nomenat cònsol de l'Equador a Palma. I maletins diplomàtics. Potser l'explicació de tot plegat fóra la seva encisadora, captivadora personalitat. I els dòlars que manejava, que tot s'ha de dir. La darrera vegada que el vaig topar va ser al Passeig Mallorca, just davant de la seva immobiliària, que parlava amb un amic mutu, sineuer també. Els vaig saludar. Parlàrem una estoneta. El vaig trobar estrany. Te n'adonaves que xerrava amb tu d'una cosa, però ja pensava en una altra diferent. Ja no era ben bé ell, no hi era, no s'hi trobava, no sé si m'explic.

Rebentà l'assumpte, el cul de la greixonera va fer ull, el Kuwaitià el denuncià, el tancaren a la presó, va sortir baix d'una altíssima fiança, es va escapolir a Londres, el tornaren a aglapir, el repatriaren, el tornaren a tancar, va tornar a sortir pendent de judici per, finalment, comparèixer mort a una voravia del polígon industrial de Ca'n Valero, un diumenge d'estiu del 1994, en estranyíssimes circumstàncies. Això sí: amb 600.000 pessetes dins la butxaca, per un si de cas.

Tot el que acab de dir m'ho ha reverdit la mitja plana que Andreu Manresa publicà el 20-01-02 a El País amb motiu de la defunció de Joana Camps, la seva vídua. A la fotografia publicada, en Martí ja feia cara d'ensurt, pobre home. A tota la família, el meu condol més sincer. Per abans i per ara.