Danys col·laterals.

En Tomeu, l'amo, és un menestral que un moment donat va veure que allò seu havia de pegar una crescuda i ho va fer, tot convençut que arriba un moment que la criatura s'ha d'estirar, que si no, no és que et mantenguis, resulta que t'arrufes. Té una nau gran, espaiosa, que a mi em sembla suficient i adequada per a la seva feina i nivell d'activitat.

Però un mal dia, millor dit, una matinada, li entraren lladres a la ferreria, que feren destrossa i estropell, portes rompudes, arxivadors forçats amb palanca, però així i tot, també li saberen fer salvatge l'ordinador, la impressora, un telèfon mòbil, i poca cosa més, a dir ver. El més greu va ser l'ordinador i tot el seu contingut, memòria de feines, programes, agendes... Bé, ja ho arreglarem va dir ell, home bonàs i assossegat.

El dia següent va telefonar a una d'aquestes companyies de seguretat que instal·len alarmes renoueres connectades amb la central, que li havia recomanat un conegut d'un conegut, ja sabeu, aquí a Mallorca tot se sol fer així, d'aquesta desimbolta manera: au, vés aquí i demana per en tal, digues-li que hi vas de part meva, que et farà un bon preu. Encara que després, igualment te la clavin tall de mànec, eh, te quedes com a més tranquil.

Una d'aquestes conegudes entitats de protecció instal·là el sistema protector als pocs dies. I bé, en Tomeu i tota la seva família aquella nit dormiren com a més tranquils, malgrat la greu despesa que la cosa representà. Passaren uns dies i l'alarma sonà. Corredisses, telefonades, un bon ensurt. Quan devers mitjanit es trobaren els alarmistes (ben segur que això està mal dit) amb en Tomeu a les portes de la ferreria, comprovaren que les portes no havien estat forçades. Obrí l'amo i entraren al taller. Encengueren llums, escoltaren, miraren ben arreu pertot i no trobaren cap lladre. Allò que sí afinà l'home uniformat, eficient així com toca, ell, va ser que a les bigues de la ferreria hi pernoctaven quasi una dotzena de coloms d'aquests venturers, se li explicà a en Tomeu que l'alarma tenia censors de moviment i que eren aquells animalons els que havien fet disparar l'alarma. I que ho arreglassin el més aviat possible, que molestarien cada vespre si no es prenien mesures i tapaven els forats per allà on entraven. Bé. Bé. Sí. Sí.

En Tomeu i els seus dos fills perderen més d'un jornal de feina tapant amb guix tots els forats que saberen trobar, sobretot entre la uralita del sòtil i els murs. Fins que donaren la feina per acabada. Tot va ser debades, després d'un dia o dos, altre pic la mateixa berbena. Piop-piop-piop!, l'alarma sonà. I: per on podien entrar els coloms aquells?

Uns dies després en Tomeu ho contà a un amic seu que és molt caçador, el qual li digué: No et preocupis gens ni mica, anit devers les deu vendré amb la repetidora i no en quedarà cap de colom viu, mira que et dic. Ens els menjarem amb col demà, aquests putes coloms. Dit i fet, devers les deu i mitja ja tenim en Tomeu encenent tots els llums de la ferreria, i el seu amic caçador amb l'escopeta carregada. Els coloms, pensau, com que ja dormien damunt les bigues, amb l'enlluernada ni es mogueren. Pam, pam, pam, pam! Quan sols en quedava viu sols un, més que res perquè arrancà el vol per tot el taller, pam!, el colom va caure, però també els perdigons foradaren una conducció d'aigua potable que a aquelles hores duia tota la pressió de la xarxa. El broll d'aigua pegà damunt el comptador de la llum i xiscles, ploms fosos, magnetotèrmics a fer moltes grosses de punyetes. Ben a prop de mig milió de pessetes li costà l'endemesa. Uns dies després pararen esment que una vidriera petita i alta, arran de sotilada tenia el vidre massa net. I no podia estar més net, no havien pensat a posar-hi vidre. Per allà entraven els animalons de ploma.

Tot es fa un merder quan el dimoni embolica les coses!, diu en Tomeu, quan acaba de contar-m'ho.