En les exèquies físiques de don Camilo

Ja fa temps que circulaven pertot arreu acudits, jocs de paraules que, ben segur, molts són apòcrifs i alguns no tant. Li passà al Cela el mateix que al Quevedo: la llegenda passà per damunt de l'autor. Malgrat que l'autor feia mèrits més que sobrats per transformar-se en llegenda, aquella el sobrepassà en escreix molt sovint. I això, tot plegat, no sol succeir perquè sí, ni en el seu cas va ser un producte de la publicitat tipus «operación triunfo». Es tractava aleshores d'aferrar-s'hi i treure llustre a les colzeres de la jaca, que l'èxit no venia enllaunat, es tractava de treballar i treballar-se dia a dia, gairebé sense assaigs previs, en directe, ploma i papers per a tota eina. I els ulls ben espolsats per la immediatesa de la fam, la necessitat, i la conseqüent adrenalina. Entre els seus molts difícils èxits personals, a part dels pròpiament literaris, hi ha el d'haver aconseguit viure trenta anys a la nostra illa de Mallorca, sense que se li encomanàs ni un sol gram, ni un esquifit mínim polsim de mallorquinitat. Difícil empresa, a dir veritat, per a un home amb el seu bagatge cultural. Però vaja, ja ho sabem, a força de voluntat, esforç i caparrudesa, els homes es poden transformar en gegants i aconseguir el que es proposen. I les miques per als polls, «'cojones!», que diria ell.

He observat amb minuciosa curiositat totes les fotografies de premsa que s'han publicat als diaris, referents a l'acte penós i esforçat de transportar bagul i restes de persona al cementeri d'Iria Flavia, la tomba, el descans definitiu, just davall d'una olivera. Per la part de la dreta situacional, amb cara de circumstàncies que se'n diu, tres ministres donaven espatlla i posaven rostre d'esforç mesurat: el Federico Trillo, el Mariano Rajoy i el Francisco Àlvarez Cascos. També hi havia la ministra Pilar del Castillo, el que passa és que no surt a les fotografies, més que res perquè encara ara i aquí, les senyores no transporten fèretres, vagi vostè a saber per què, don Camilo.

I de manera gairebé automàtica, sense pensar, he escrit a un foli això mateix: senyor Cela, aquests tres cappares de la pàtria, que per sortir a la fotografia el duen a me coll, després de dos plats de fabada per cap jugaria amb vostè a encendre els pets.