La sempre difícil i demorada o retardada recepció de
l'escriptura de la parenta pobra no resulta gaire afavorida "contra
el que molts semblen creure" per l'excessiva consideració de la
personalitat de l'autor, com si aquest fos l'heroi de la
pel·lícula. En termes ideals, ens hauríem de centrar més en els
textos, fent cas omís de les circumstàncies biogràfiques del poeta
o de l'aprenent de poeta. Tota crítica literària hauria de ser una
crítica centrada en els textos, no una crítica dels autors o dels
poetes. Quan el crític "o l'aprenent de crític" es deixa embolicar
per l'anecdotari biogràfic, massa sovint perd el fil. Fins i tot si
acceptam "com sembla raonable" que, en la pràctica, resulta molt
difícil que l'atenció no es vegi en part convocada per l'eventual
personalitat ad extra de l'autor.
La plaquette Poètiques d'Àlex Susanna, que acaba d'aparèixer com
a número 121 de la col·lecció «poesia de paper», reclama una
atenció, reclama o exigeix esser llegida per la qualitat dels seus
textos, per la qualitat dels seus plantejaments, independentment de
qui en sigui l'autor. En efecte, aquestes Poètiques ens corroboren
una vegada més que la parenta pobra pot passar-se de molts de
luxes, petits o grans. De fet, ens insinuen o recorden que la
mateixa llengua, igualment, pot prescindir perfectament de molts
d'adorns i oripells. En aquest aspecte, Sobre el so i el sentit és
un senyor poema que portarà molta de coa i que és d'estranyar que
no hagi armat ja més aldarull. «De vegades, aquesta llengua nostra
/ espetega encara com llenya verda: / ¿la veurem cremar algun dia /
en silenci com les seves germanes?», proclama i demanda la seva
primera estrofa. No conec crítica més forta de l'aticisme primmirat
propugnat per l'aticisme del noucentisme i dels seus epígons i per
un evident menyspreu per tot el que siguin pensament o idees, també
ben escampat entre nosaltres, com si els significants no anessin
sempre ben aferrats a uns significats. «Tanta crepitació,
carrisqueig, / cruixit, bramul o borboll, / la dansa de tots els
seus sons encesos / després de tants anys de prostració, / distreu
i encanta, excita fins i tot, / però acaba cansant». Sí, hi ha una
naturalitat en la veu gens impostada d'Àlex Susanna que fa realment
estrany que no hagi tingut una millor acceptació.
L'explicació? Un servidor sospita que el protagonisme cultural
en la vida metropolitana, primer com a fundador i director del
Festival Internacional de Poesia de Barcelona de 1984 al 2000 i,
després, sobretot, el seu èxit professional com a director literari
de l'editorial Columna de 1985 a 1999, li han creat un estat
d'opinió desfavorable entre la classe lletraferida que sembla
pensar que Susanna ha tingut massa poder dins el petit món cultural
i, conseqüentment, n'està ressentida. Tanmateix, a mi em sembla que
tot això és mesclar ous amb caragols i que la lectura de textos com
els recollits en la plaquette que provam de comentar i recomanar
seria del tot absurd que es veiés interferida per judicis de valor
damunt la trajectòria pública del seu autor. Al cap i a la fi, com
diu al poema dedicat a Joan Vinyoli: «Les paraules tenen també la
seva petita contesa / abans no es resignen a quedar-se al lloc que
els pertoca». Aquesta contesa de les paraules sembla molt més
mereixedora d'atenció que les habituals conteses de la que deim,
amb força impropietat, «vida literària».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.